dilluns, 21 de maig del 2012

El viatge continua...


[Ha canviat el narrador i l'estació de l'any respecte l'entrada relacionada, Comença el viatge...]

El Sol ja era al punt culminant del cel quan la Sylvana i en Loki es van apartar del camí traçat per la força misteriosa que l'empenyia. Buscaven un lloc tranquil per descansar una estona. Endins de l'espessor del bosc van trobar un estanyol amagat entre pollancres alts i ufanosos que projectaven una ombra agradablement clapejada pels rajos solars que es filtraven entre les fulles. Les primeres calors de l'inici de l'estiu es començaven a notar implacables i la fresqueta de l'ombra després de viatjar tanta estona sota el Sol era una benedicció. La noia va desmuntar del cavall, el va lligar en un dels pollancres que els envoltaven i es va treure la capa de viatge que l'abrigava des que havia sortit de casa, a la matinada. Una ràfega d'aire suau va fer que se li ericés cada centímetre de la pell suada. No li agradava passar calor, preferia les neus gèlides de l'hivern, quan es podia ben embolicar amb una gruixuda capa de pell i sortir a cavalcar per sentir l'aire fred al rostre. Això la feia sentir viva, en canvi la calor la deixava sense esma per a res. Si hagués pogut triar viatjaria durant l'hivern, però la veu del vent l'havia despertat a l'inici de l'estiu, i estava disposada a seguir cavalcant, malgrat la calor, cap a aquell destí desconegut.

Feia molta estona que la Sylvana cavalcava en una direcció que no havia triat, senzillament l'empenyia una força que sentia dins; potser era el mateix vent que li havia parlat qui la guiava. Però ja era migdia i tant ella com en Loki necessitaven descansar. Un cop es va haver desfet de la capa va decidir banyar-se a l'estanyol per treure's de sobre la pols del camí i la suor del viatge. Es va treure el vestit de lli verd fosc, llarg fins els genolls i amb un tall a cada costat que el feia idoni per anar a cavall i el va deixar a la vora de l'estanyol juntament amb la roba interior i les botes de cuir. Un cop nua es va deslligar la cinta que li trenava els cabells deixant-los caure sobre les espatlles i per tota l'esquena, llarguíssims, com onades de nit. Se'ls espolsà i deixà que la brisa els bressolés; li feien pessigolles per tota l'esquena. Acostà un peu a l'aigua i la notà freda però la calor era intensa i mica en mica es va anar endinsant en l'estanyol mentre se li esborronava tota la pell. Un cop l'aigua li arribà un xic més amunt de la cintura es capbussà sencera. El fred inicial havia passat; amb un llarg sospir va treure el cap de l'aigua i gaudí de l'ombra dels pollancres clapejada de Sol i de la fresqueta de l'estanyol, mentre en Loki pasturava a prop, bevent a estones.

Quan es va sentir ben neta, la Sylvana va sortir de l'estany just en el moment que sentia una remor llunyana de rodes i trot de cavalls provinent del camí. Un carro, potser mercant. Li va semblar que anava en la mateixa direcció que ella. La remor es va anar allunyant fins que va desaparèixer del tot. No li va donar més importància i es va estirar a l'herba per eixugar-se abans de torna-se a vestir. Les diminutes gotetes s'evaporaven lentament de damunt un cos bru amb corbes, esvelt i fort fruit d'haver viscut sempre al camp. De petita jugava a cavallers i espases amb el seu germà petit, en Guerau, i de més gran va agafar afició per la caça. Sempre que podia s'escapava per muntar a cavall i anar a caçar conills i porcs senglars. El seu pare deia que els fills li havien sortit al revés: a la nena li agradava anar a cavall, jugar amb espases i caçar, en canvi el nen gaudia d'allò més quan anava amb els pares al mercat a vendre les verdures que cultivaven i la carn que caçava la Sylvana. Malauradament els seus pares ja eren morts: un grup de bandits els havien atacat quan anaven al mercat, un dia que el seu germà no els havia pogut acompanyar perquè tenia febre a causa d'un refredat. Els van matar a tots dos i els van robar tot el carregament. En Guerau no s'havia perdonat mai no haver pogut estar amb ells per defensar-los i des de llavors s'havia tornat esquerp i taciturn. La convivència amb ell s'havia tornat difícil, s'havien d'encarregar del casalot tots dos i la Sylvana no tenia gaires estones per anar a cavalcar. Això la posava de mal humor i per alguna cosa o altra sempre acabaven discutint amb en Guerau. En el fons del seu cor, quan el vent la va despertar va agrair-li que l'hagués cridat per fer aquell miseriós viatge.

La verdor de l'herba l'embolcallava, la flaire de les flors, el brunzit dels insectes, el suau xipolleig de l'aigua moguda per la brisa... Es va endormiscar. Una ombra que de sobte va tapar el Sol la va fer desvetllar sobresaltada quan va sentir que els càlids rajos no l'escalfaven. Es va vestir a corre-cuita mentre en Loki renillava nerviós. Llavors va mirar al cel per descobrir què li havia fet ombra. No va veure res. Mentre deslligava el cavall del pollancre va tornar l'ombra, però aquesta vegada, entre les fulles dels pollancres, més amunt de les copes hi va divisar unes plomes daurades i... una cua de lleó? No podia ser. Però la Sylvana estava segura del que havia vist; el temps que havia dedicat a la caça li havien aguditzat la vista, i també l'oïda. L'ombra va desaparèixer del tot i en Loki es va tranquil·litzar, però ella seguia mirant al cel, intrigada. Sense perdre més temps va agafar una mica de pa i formatge del sarró, se'l va menjar d'una revolada i va tornar a emprendre la direcció en la que l'empenyia aquella força estranya. Un cop al camí va veure que, efectivament, les roderes que havia deixat el carro anaven en la mateixa direcció que ella, i més endavant va trobar un parell de plomes daurades a terra. Fos el que fos, tothom anava de camí a Montespill, aquell indret desconegut que li havia anunciat el vent.

diumenge, 29 de gener del 2012

Camina

La matinada és freda però agradable. No bufa el vent i la gelor del temps impregna l'aire amb un aroma net i cristal·lí, reconfortant.

Uns talons de dona caminen per l'asfalt desert dins d'aquesta fredor amiga i el so de les passes contra el ciment ressona per la ciutat adormida. Caminen primer amb passos petits i insegurs, neguitosos. Avancen; l'asfalt crida mut sota els cops. Segueixen caminant els talons, ara amb pas més lent, amb aplom, segurs. La ciutat s'estremeix quan sent els passos dels talons de dona. Finalment, els talons femenins caminen tranquils, a poc a poc per assaborir la nit freda i embriagar-se amb el silenci del ciment. Una força interior puja des dels talons fins al cap tot transportant serenor i calma a cada centímetre del cos; es deixa portar per la nit.

Els talons sonen fort contra l'asfalt mort, el trepitgen, el maseguen, cada cop més fort, cada cop més eixordadors. La nit ja no és silenciosa, el so del caminar l'embolcalla. Un taló, un altre, un altre, un altre... amb un ritme constant, intens. Ressona dins el cap aquest martelleig insistent dels talons fins que ja no prové dels peus; és el bateg del seu cor palpitant, radiant, a punt d'esclatar de vida.

divendres, 30 de desembre del 2011

Comença el viatge...

Aquella nit el vent bufava molt fort, tant, que es colava per entre les pedres del vell casalot i fins i tot el podia notar suau però estranyament fred sobre la pell mig tapada amb el llençol. Acabava la primavera i començaven a apuntar les primeres calors de l'estiu, per això em va sobtar sentir el vent tan fred. Les bigues de fusta de la casa cruixien i les pedres dels murs s'estremien amb cada ràfega d'aire. Tan d'enrenou em va despertar. Abillada amb una camisa de dormir lleugera em vaig apropar a la finestra, on el vidre vibrava per culpa del vent i les flors que penjaven de l'ampit es gronxaven enèrgiques. A fora tot dormia: el jardí de l'entrada del casalot, els dos gossos que custodiaven l'entrada i més enllà, el bosc que s'estenia fins on m'arribava la vista. L'única cosa desperta era el petit estany del jardí on l'aigua xipollejava amb el vent; semblava que fos el mateix estany qui provoqués aquella ventolera. Embadalida per l'estrany fenomen, em vaig quedar mirant per la finestra força estona, com hipnotitzada, fins que una veu em va sobresaltar. No era una veu femenina, però tampoc exactament masculina. Parlava xiuxiuejant i se sentia per tot el jardí i fins la finestra de la meva habitació. Vaig parar atenció per mirar d'entendre què deia i d'on venia. Em vaig sorprendre en descobrir que no venia d'enlloc sinó que volava amb el vent; de fet, potser era el vent qui parlava...


Vine... cavalca... troba'm... descobreix-me... Fes que tothom em conegui i seràs recompensada... Montespill t'obre les portes...”


No acabava d'entendre a què es referia la veu, però d'una cosa sí que estava segura: si el vent s'havia dignat a parlar-me, havia de ser per alguna cosa realment important. No m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig vestir amb roba de viatge i vaig baixar les escales corrent cap a la cuina. Allà, la llar de foc encara vermellejava amb la tènue llum de les brases, que anaven apagant el que havia estat un bon foc durant el dia. Dins un sarró hi vaig posar una mica de pa, formatge i algun tros d'embotit, i tot agafant la bota plena d'aigua, vaig sortir al jardí, on l'aigua de l'estany seguia fent fressa. Els dos gossos es van despertar en sentir-me sortir del casalot i van venir corrents darrere meu mentre em dirigia a l'estable per preparar la sella d'en Loki, el meu cavall castany de potes i musell blancs. Estava endormiscat però de seguida es va espavilar quan el vaig haver ensellat. Després de comprovar les ferradures del cavall, vaig muntar i vam sortir galopant del jardí seguits dels dos gossos fidels, sense rumb fix, només guiant-me per la veu que portava el vent sortit, ara no en tenia cap dubte, de l'estany del jardí.

Darrere meu deixava un vell casalot, davant, s'estenia el camí a un lloc desconegut que en Loki, els gossos i jo hauríem de trobar. Montespill, havia dit el vent...

dijous, 6 d’octubre del 2011

Trist sentir

La soledad de este paraíso es un precioso bálsamo para mi alma

Werther
, Goethe

Llum argentada
que fa brollar llàgrimes del meu cor
quan la mirada vaga pel mantell de foscor vellutada...

Llàgrimes dolces de melangia que,
com ganivets, tallen la pell que toquen.
Dolor plaent que fa estremir el cos,
que fa llanguir l'ànima.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Saber-se mort

Després d'haver llegit Les Benignes, de Jonathan Littel, i d'haver vist la pel·lícula Stalingrad.


Ja res em feia reaccionar, no sentia res, no em sobresaltava per res; estava completament aïllat en mi mateix, era incapaç de prestar atenció als qui em parlaven, quasi podia sentir el fluir de la sang per les venes moribundes de tant abstret com estava. Els bombardejos, cada cop més repetitius, havien deixat de causar-me el terror que em feien sentir quan vaig arribar. Ara ja tot m'era igual. Pressentia, sabia amb una certesa esfereïdora que aquella ciutat enrunada seria la meva tomba i que no hi tindria cap làpida de marbre fred amb el meu nom; ni una sola flor. Les comunicacions estaven absolutament tallades i no ens podíem escapar, de la mateixa manera que ningú podia entrar a ajudar-nos; estàvem empresonats al mateix Infern.

Un dia allà no tenia ni principi ni fi, no hi havia avui ni ahir, i per descomptat no hi havia demà. La neu queia implacable tot cobrint les cendres, les runes i els cossos mutilats dels soldats morts o agonitzant per culpa de les bombes i del fred. El cel era gris tot el dia, tapat per una barreja de núvols, fum i pols que impregnava l'aire d'una olor acre, malaltissa i sufocant. Les hores passaven interminables, els minuts mateixos feien l'efecte de ser tan llarg com les hores; tot era etern, el nostre patiment també. No podia fer res, no tenia esma ni força. Havia perdut el compte dels dies que feia que no menjava res consistent. De tan en quan ens arribava un tros de pa sec i si estàvem de sort, fins i tot una ceba. La desnutrició era severa i el fred glacial que tallava la pell l'empitjorava; no teníem gaires parracs per abrigar-nos.

De fet, tot i que m'hi sentia, no estava sol. Érem tota una colla de soldats arraulits dins un tros d'edifici mig esfondrat. Però ningú no parlava i ningú no es movia, esperàvem pacientment que una de les bombes caigués per fi sobre nostre i acabés amb aquell malson quasi irreal. Jo estava malalt, notava la febre que em bullia al cap, als ossos adolorits; suava perquè cremava per dins però tremolava de fred perquè em gelava per fora. El sol fet d'aixecar-me per sortir un moment a fora a fer les meves necessitats ja era un calvari, no m'aguantava dret.

Com havia arribat a Stalingrad? Com havia arribat a aquella situació? Sobrevivia aferrat a un fil de vida tan dèbil que es podia trencar en qualsevol moment, i així ho esperava perquè per viure com ho fèiem a Stalingrad, era preferible morir. Jo no ho havia demanat, ni tan sols ho havia previst, però un dia vaig pujar a un tren que no tenia vies de retorn, com els que es dirigien als camps de concentració. I tot per haver fet massa bé la meva feina, per no haver dit als superiors allò que ells volien sentir, però malgrat tot, haver dit la veritat; per haver presentat uns informes negatius que els superiors no acceptaven i no es creien. Només per culpa d'unes quantes paraules certes però equivocades ara m'estava consumint lentament a Stalingrad amb els meus companys. M'anava desnodrint, deshidratant, emmalaltint, glaçant... morint. Ens havien condemnat a l'exili, ens havien enviat a un lloc d'on sabien que no en sortia ningú amb vida. El més trist és que nosaltres també ho sabíem però no vam poder fer res per evitar ser condemnats d'aquesta manera tan vil. M'havia convertit en un home sense ànima, era la carcassa buida d'un home mort.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Dies dolents

És fràgil l'home, i cec, i sord igual que un mur que habita i corca qualsevol insecte

Baudelaire


Tu,

tros de carn podrida,

freda, morta.


Tu,

carcassa de foscor,

buida, inservible.


Tu,

monstre sense cor,

sense ànima,

sense entranyes.


Jo.


dimarts, 7 de juny del 2011

Matinades

Silenci. Silenci fosc. Silenci penetrant només destorbat per l'eco dels somnis. De cop i volta, un so estrident, monòton, contundent; el despertador t'empeny amb violència al món real deixant enrere l'oníric, que es queda allà esperant-te per la pròxima nit. Un altre cop silenci, el silenci adormit de la ment que fa esforços per despertar-se.

Aigua. Aigua de la pica del bany, aigua del dipòsit, aigua que t'espavila i t'ajuda a acabar d'obrir els ulls i poder preparar alguna cosa semblant a un esmorzar ràpid abans de marxar. El brunzit del microones inunda la cuina deshabitada i fa girar la tassa de llet amb cacau mentre esperes el plinc! que et sobresalta. Un altre cop silenci acompanyat de lleus xarrups a la tassa i algun cotxe matiner que passa per fora, al carrer desert.

Tot va lent, entre somni i realitat, amb compte de no acabar de despertar-te però sense tornar-te a adormir. És d'hora, encara és de nit i tot està en silenci, la casa, el carrer, la ciutat... el món.

Remor de roba, la jaqueta, un mocador, la bossa amb els trastos; terrabastall de claus i clauers i la porta que es tanca amb compte darrere teu. Al carrer només el lleu so de les teves passes silencioses trenquen la tranquil·litat del matí mentre avances carrer avall fins la parada de l'autobús. La Lluna, a dos dies de ser nova, t'observa des de lluny argentant el teu trajecte, muda, present.

Enrenou de veus endormiscades, fresa del vehicle que arriba eixordador.

Amunt, posa rumb cap al dia.