Camina

La matinada és freda però agradable. No bufa el vent i la gelor del temps impregna l'aire amb un aroma net i cristal·lí, reconfortant.

Uns talons de dona caminen per l'asfalt desert dins d'aquesta fredor amiga i el so de les passes contra el ciment ressona per la ciutat adormida. Caminen primer amb passos petits i insegurs, neguitosos. Avancen; l'asfalt crida mut sota els cops. Segueixen caminant els talons, ara amb pas més lent, amb aplom, segurs. La ciutat s'estremeix quan sent els passos dels talons de dona. Finalment, els talons femenins caminen tranquils, a poc a poc per assaborir la nit freda i embriagar-se amb el silenci del ciment. Una força interior puja des dels talons fins al cap tot transportant serenor i calma a cada centímetre del cos; es deixa portar per la nit.

Els talons sonen fort contra l'asfalt mort, el trepitgen, el maseguen, cada cop més fort, cada cop més eixordadors. La nit ja no és silenciosa, el so del caminar l'embolcalla. Un taló, un altre, un altre, un altre... amb un ritme constant, intens. Ressona dins el cap aquest martelleig insistent dels talons fins que ja no prové dels peus; és el bateg del seu cor palpitant, radiant, a punt d'esclatar de vida.