dimecres, 30 de març del 2011

Neu

Els camps de les afores de la ciutat eren un mar de neu blanca, pura i verge; havia nevat com feia anys que no nevava. La tempesta de neu havia durat tot el dia, de la matinada fins al vespre, i l'endemà el paisatge era inèdit a la ciutat, fred i bucòlic com acabat de sortir d'un conte nòrdic. L'Arnau s'havia llevat ben d'hora per anar a passejar i poder gaudir del silenci de la neu, un silenci sord que li embolcallava els sentits. A més a més volia estar sol per pensar, i el matí gèlid li prestava la tranquil·litat que necessitava. Des de feia tres dies estava capficat en un tema concret: a l'escola de cuina li havien demanat que preparés unes postres per avaluar els seus coneixements en pastisseria i dolços, i ell havia decidit de fer un brioix de xocolata i nata. Aquí venia el seu dilema: hi posava melmelada de préssec o no? No hi havia manera de decidir-se. Si n'hi posava potser quedaria massa feixuc de menjar, però si no n'hi posava li semblava un brioix massa senzill. Pensa... pensa... es deia mentre caminava lentament pels carrers muts. Però res, no hi veia la solució.

Aquell mateix dia, després de dinar, la Berta es va abrigar ve i va sortir de casa d'una revolada. Estava trista i enrabiada alhora, tenia el cap ple d'un remolí de sentiments, però una cosa sí que la tenia ben clara, ja havia pres una decisió. N'estava tipa, de veure flirtejar l'Arnau amb altres noies descaradament, així que avui mateix el deixaria, i aquest cop seria per sempre. Dit i fet, va arribar a casa l'Arnau fent cas omís de la quantitat de neu que hi havia per tot arreu, però vigilant de no relliscar. Allà es va trobar amb el seu xicot assegut al sofà i mirant vídeos de cuina, molt pensatiu. La Berta li va apagar la televisió i sense embuts li va dir que ho deixaven i que no li demanés explicacions perquè ja en sabia prou bé els motius. L'Arnau es va quedar immòbil, blanc com la neu que descansava plàcida al carrer, i per un moment va oblidar el brioix i la melmelada de préssec. Va intentar dir-li que només l'estimava a ella, que era la seva raó de viure i que, tot i el seu caràcter desinhibit amb les noies, ella era l'única per la que es llevava cada dia. Però ella no en va voler saber res, ja ho havia sentit massa vegades això, i va marxar amb un cop de porta.

Tres dies després de la ruptura, l'Arnau era a casa la seva germana petita, la Violeta, plorant desconsolat. Ella li deia que ja es veia a venir que acabarien així, que ell no se n'adonava però li feia mal sense voler, a la Berta. El noi va pensar en allò de “no t'adones com t'estimes algú...”, i ell havia perdut la cosa més important de la seva vida. Llavors va parar de plorar i amb la mirada buida i la veu apagada li va dir que s'havia acabat tot per a ell, ja res tenia sentit sense la Berta. Va tornar cap a casa caminant pel que quedava de neu, que s'anava desfent sota el sol, i quan va arribar es va llençar al sofà cansat, trist i abatut. Sense voler havia arruïnat la seva vida, sense adonar-se'n havia allunyat d'ell la persona que més li importava... Va mirar per la finestra, l'alçada era de cinc pisos fins el terra de formigó d'un solar abandonat. Damunt la tauleta de la sala d'estar encara hi havia els vídeos de cuina sobre pastisseria.

Tornava a nevar, menys que la setmana anterior però prou per tornar a deixar els camps dels afores ben blancs. Des que l'Arnau havia marxat de casa la seva germana, la Violeta no n'havia tornat a tenir notícies. Primer va pensar que voldria estar sol i no l'havia volgut molestar. Però tenia un neguit des que l'havia vist marxar d'aquella manera, tan trist i acabat. El coneixia bé, era un noi d'extrems i sabia que podia passar de l'eufòria a la depressió en un no res. Per deixar de patir va decidir anar-lo a veure. Pel camí li va arribar un missatge al mòbil: ho he fet, ho he fet... La Violeta, imaginant-se la desgràcia, va començar a córrer com va poder per la neu fins a casa el seu germà. Quan va arribar va comprovar perplexa el que havia fet l'Arnau. Somrient, el noi estava dret a la cuina amb un brioix de xocolata i nata a les mans: Al final hi he posat melmelada de préssec!

dijous, 3 de març del 2011

Pierrot


En una carpa de circ descolorida, vella i atrotinada pel pas dels anys i de les mil actuacions que s’hi han fet, els últims treballadors acaben de recollir els trastos, de plegar les cordes, de despenjar els trapezis. A fora és de nit, plou i fa molt fred. Tothom es va amagant dins les seves caravanes per no mullar-se les robes velles i fetes servir.

En una d’aquestes caravanes, fosca però acollidora i amb l’única llum tènue d’una làmpada d’oli, davant d’un tocador s’hi asseu un pallasso. El mirall en forma d’oval emmarcat per una talla de fusta ennegrida i esquerdat per un cantó, reflecteix un rostre vell, trist i malenconiós. Lentament, el pallasso agafa un cotó moll i comença a treure’s la pintura blanca que li ha cobert la cara durant tant de temps. S’atura un moment, pensatiu, i amb el cotó a la mà mira el seu voltant la caravana plena de records. Una llàgrima li regalima galta avall per damunt de la llàgrima negra pintada, emportant-se la pintura ja gastada de tantes actuacions. Mitja cara neta, l’altra mitja encara blanca amb mig somriure trist dibuixat.

Truquen a la porteta de la vella caravana, que s’obre grinyolant, i entra una jove ballarina del circ, pintada tan bonica que sembla un àngel, encara amb el vestidet blanc posat ara moll i desfet per la pluja del carrer. Als peus porta les delicades sabatilles rosades, però estan plenes de fang i molt gastades de tan ballar, i als cabells hi duu una flor blanca i brillant. S’acosta en silenci i tremolant de fred al pallasso, i li posa una mà a l’espatlla. Aquest, alçant-se, la mira amb tendresa tot abraçant-la procurant abrigar-la del fred. Llavors li besa la mà dolçament i hi deixa caure una llàgrima, que la fa estremir. La ballarina li torna el petó a la galta que encara està mig pintada de blanc i se’n va amb el cor encongit. El pallasso torna a seure davant l'atrotinat mirall on ara s’hi reflecteix un últim somriure, però de seguida es trenca i les llàgrimes calentes que córren galtes avall acaben d’esborrar la pintura blanca de tant anys de rialles i emocions.

Amb la cara ja ben neta, el pallasso penja el seu vestit blanc i negre en un armari igual d’atrotinat que la caravana, es vesteix la seva roba i amb recança, es posa dins el llit escassament tapat amb una manteta. Mentre deixa que la son i el cansament de tantes funcions s’apoderin d’ell, la rua de caravanes comença a endinsar-se en la nit plujosa, lenta però sense aturar-se, feixuga i en silenci. A l’esplanada del circ ja no hi queda res, només basalts d’aigua i de fang, com si el circ mai hagués estat allí. Tan sols la flor blanca de la ballarina caiguda a terra per descuit, que mica en mica es va cobrint de fang, recorda l’estada del circ i la seva màgia en aquella ciutat. A les caravanes, la ballarina guarda curosament les malmeses sabatilles mentre s’adona, trista, que ha perdut la flor. El pallasso, rendit després de tants anys de regalar somriures, ha aclucat els ulls tot pensant en la bonica ballarina i s’ha adormit plàcidament.


Acompanyeu el relat amb aquesta música...

http://www.youtube.com/watch?v=5uCg1BmCvMI&feature=related