tag:blogger.com,1999:blog-89718732404255846012024-03-13T20:30:47.767-07:00Ressons OníricsAnonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.comBlogger14125tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-78560313560994856232013-09-17T10:30:00.000-07:002013-09-17T10:30:02.717-07:00Salvatjades
<div style="text-align: justify;">
Benvinguts a una nova entrega de <i>Quines cases!</i>, el programa que es cola a la intimitat de les llars dels nostres espectadors per descobrir-ne tots els detalls. El programa d'avui és molt especial perquè estem d'aniversari: hem arribat a la casa número 500! Hem volgut que aquesta casa fos especial i per això hem escollit un xalet amb molta personalitat, propietat d'el senyor Lleó Dalmases. Ell serà l'amfitrió que ens guiarà pel seu habitacle de 1500m2 distribuïts en dos pisos i un ampli jardí amb piscina. El senyor Dalmases ens explica que fa quinze anys, quan va acabar la Gran Revolució Animal, va abandonar definitivament el seu antic pis de Barcelona —un pis petit, brut i fosc que compartia amb altres companys— i es va instal·lar a Sitges en aquest magnífic xalet, que va quedar buit després de l'expulsió dels humans. Aquesta casa tan elegant és molt acollidora per dins, amb habitacions àmplies, una gran llar de foc i una decoració molt personal que, ens explica en Lleó, ha dissenyat ell mateix. Entrem doncs en aquesta casa i anem a descobrir què s'amaga darrere les seves portes. <br /><br /> L'interior està decorat amb un estil barroc i pompós: mobles de fusta noble molt treballada, quadres amb marcs esplèndids, llums de peu de ferro forjat, làmpades de cristall penjades al sostre... Una opulència que embriaga els sentits dels visitants. Però el que més ens crida l'atenció per la seva abundància són els bustos dissecats de diferents humans, trofeus de caça, sens dubte. Senyor Dalmases, expliqui'ns què són tots aquests caps que exhibeix a les parets de casa seva: </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
—Oh! No em tractis de vostè, que em fas sentir vell! A veure... Després de triomfar durant la Revolució em vaig aficionar enormement a la caça i he fet força viatges per aconseguir exemplars dignes de veure. Els vaig exposant per tots els racons del xalet i em porten records dels llocs que he visitat. Acompanyeu-me i us explicaré la història de cadascun d'ells. Aquí al rebedor podeu contemplar un bonic exemplar de femella jove. La vaig trobar en una discoteca una nit que vaig sortir d'exploració per la ciutat. La veieu amb l'aspecte que tenia aquella nit, amb maquillatge als ulls i a la boca i un tint especial als cabells que fa que tinguin aquest color daurat brillant. El pentinat el vaig haver de refer inspirant-me en la moda actual dels joves perquè durant la cacera es va fer malbé tot. No trobeu que aquesta joveneta fa goig aquí al rebedor? Dóna la benvinguda a tots els visitants! <br /><br /> És molt bonica, sí. Des del rebedor passem al gran saló principal presidit per una llar de foc majestuosa i una gran taula que, de ben segur, ha acollit banquets fabulosos. Què me'n dius, Lleó?: <br /><br /> —Sí senyor! Aquest saló ha sigut testimoni d'àpats suculents amb els meus bons amics en Tigre Agramunt, la Lleona Sallent, la Hiena Schroeder, en Guepard Valls i d'altres convidats il·lustres i antics companys de la Revolució. M'agrada envoltar-me d'amistats que comparteixen el meu gust per la caça. Al saló principal hi tinc els humans dels quals estic més orgullós. Van ser caceres difícils, ja ho crec! Fixeu-vos amb el magnífic bust de damunt de la llar de foc: és una femella d'edat molt avançada i forma part de la reialesa. La vaig capturar durant un viatge a Anglaterra. El dia de la seva cacera va ser molt dur perquè aquest tipus d'humans encara estan molt protegits i per aconseguir-ne un s'han de córrer molts riscos. Però amb esforç i perseverança la vaig poder caçar i ara llueix amb tot el seu esplendor al meu saló. Aquesta corona que porta i les joies tenen un valor incalculable! <br /><br /> Certament és un exemplar esplèndid en tots els sentits! Però veig que encara n'hi tens un altre, de bust, en aquest gran saló. Què ens en pots explicar?: <br /><br /> —Aquesta humà, un mascle adult, forma part d'una espècie anomenada polític. Se'n troben molts i en molts àmbits diferents, però també són difícils de caçar perquè es deixen veure poc i quan ho fan sempre són aparicions fugaces. Són ràpids i s'escapen de seguida quan detecten algun soroll estrany; s'ha de ser molt bon caçador per tenir-ne un com aquest! <br /><br /> Ens acabes de demostrar, doncs, que ets un gran caçador i que tens molt bon ull per a escollir les preses. Seguim descobrint els racons de casa teva i passem a la següent habitació. <br /><br /> —Aquesta és la sala d'estar, amb el billar, el moble bar i aquestes butaques de pell tan còmodes de les quals us parlaré després. Se'm va acudir que havia de tenir un lloc on exhibir els trofeus de caça més exòtics i aquesta saleta em va semblar el lloc més adequat. Aquí podeu veure un exemplar deliciós que vaig caçar durant un viatge al Japó. És una femella jove d'una bellesa exquisida. La pell pintada de blanc com la neu, els llavis d'aquest color vermell encès, els ullets foscos i l'elaborat pentinat... No em direu que no és fantàstica! Allà al Japó l'anomenen geisha i és una espècie molt delicada i difícil de trobar. No està a l'abast de tothom! </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;">
<span style="font-family: Times New Roman, serif;"><span style="font-size: small;"><span lang="ca-ES"><span style="font-style: normal;">»</span></span></span></span>Damunt del moble bar hi ha el cap d'un mascle de monjo budista que vaig caçar durant un viatge al Tibet, un lloc fascinant per l'espiritualitat que s'hi respira. Vaig voler emportar-me una mica d'aquesta espiritualitat concentrada en el bust pelat del monjo. La cacera va ser força senzilla perquè aquests humans són pacífics i acollidors, i va ser fàcil atreure'n un per capturar-lo. Quan tinc un dia molt estressant vinc aquí i em quedo observant-lo una estona; em transmet molta pau. I per últim, les butaques, com us deia abans. Estan fetes amb l'autèntica i magnífica pell negra i brillant d'un mascle africà autòcton. La pell d'aquests exemplars és molt exclusiva i especial: no és com la geisha, que té la pell pintada, sinó que aquesta espècie té la pell negra de manera natural. És un luxe poder seure en unes butaques com aquestes! Toca, toca la textura i la suavitat de la pell... Agradable, oi? </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /> I tant! I molt càlida i confortable. Lleó, deixa'm dir-te que estem impressionats amb aquesta col·lecció tan exòtica d'humans caçats arreu del món. I aquestes butaques... realment són d'una qualitat excel·lent. <br /><br /> —Doncs encara no ho heu vist tot! Acompanyeu-me a la meva habitació, allà us ensenyaré un exemplar de cos sencer molt sorprenent. <br /><br /> Passem per un passadís ample ple de quadres i arribem a l'habitació on hi veiem un llit enorme amb columnes de fusta i cortinatges de vellut verd. Aquí tenim l'exemplar del que ens parlaves. Com és que en comptes d'un bust, aquest és un humà de cos sencer?: <br /><br /> —Aquesta femella la vaig voler conservar de cos sencer perquè aparentment sembla una cosa però n'és una de ben diferent. Quan la vaig caçar em pensava que era un exemplar jove però quan m'hi vaig fixar bé em vaig adonar que, de fet, era una femella adulta força gran. Fixeu-vos en la cara, per exemple. Els llavis són més grossos del normal i els pòmuls estan una mica alçats. Sota els ulls s'hi veuen unes petites marques, senyal que hi ha hagut alguna mena de manipulació, i la pell de la cara en general està tota estirada; ja es veu que no és natural. Però encara n'hi ha més! Si mirem el pectoral és ben clar que tampoc és natural i que alguna intervenció ha fet que tingui un aspecte molt més juvenil i perfecte del que hauria de tenir a la seva edat. A la panxa, a les cuixes... per tot el cos hi ha indicis de manipulació que han convertit una humana gran en una d'aparença més jove. Ara estic investigant el perquè d'aquestes intervencions, la veritat és que em tenen ben capficat! <br /><br /> Ja tenim ganes que en treguis l'aigua clara, doncs! És ben curiós el cas d'aquesta humana, però els humans són tan estranys que d'ells ens en podem esperar qualsevol cosa. Cap on anem ara? <br /><br /> —Us ensenyaré unes curiositats que tinc al despatx. Seguiu-me. <br /><br /> Pugem al segon pis on uns grans finestrals omplen de llum les estances i entrem al despatx. <br /><br /> —Mireu quina meravella! Aquí hi tinc peces soltes d'humans molt peculiars. Són trossets d'una espècie que es decora parts del cos amb tot tipus de dibuixos permanents. Podeu veure el peu d'una humana amb flors dibuixades, els braços d'un mateix humà plens d'inscripcions i dibuixos que estic desxifrant, i el més espectacular que tinc: una esquena sencera amb una pintura extraordinària d'un escenari natural amb dibuixos d'animals. Realment fascinant! Tatuatges, en diuen. <br /><br /> Doncs sí, són peces molt curioses que ens ensenyen com és la vida d'alguns d'aquests humans. Però aquí veiem un exemplar una mica... compromès. <br /><br /> —Sé que molts no ho aprovaran però els que tinguin gust per la caça i els objectes de luxe sabran apreciar aquesta peça tan delicada. Com veieu és un exemplar petit, concretament una cria femella. Vaig voler conservar-la de cos sencer per veure les dimensions reduïdes de les cries d'humans. Si podeu fer un pla detallat amb la càmera veureu que les dentetes d'aquesta cria són diferents de les dels adults; sembla que aquestes són les primeres dents que els surten i a una edat més avançada les canvien per unes de més fortes. <br /><br /> I quina edat calcules que té aquesta cria?: <br /><br /> —No n'estic massa segur, però deu rondar els 4 o 5 anys. La pell també és més tendra i suau i aquest exemplar en concret té una bonica cabellera vermella que no és gaire habitual en altres exemplars humans. Potser sí que caçar una cria és èticament qüestionable, però no me'n vaig poder estar! <br /><br /> Veient de prop l'exemplar t'entenem perfectament, Lleó... Acabarem la visita al teu magnífic xalet sortint al jardí. És molt gran i tens la gespa molt ben cuidada, sembla un lloc molt agradable per reposar i passejar. <br /><br /> —Ah... No hi ha res millor que una becaina sota l'ombra d'una acàcia en un dia calorós! Em vaig fer plantar uns quants d'aquests arbres per tot el jardí per relaxar-me a la seva ombra i també per enfilar-m'hi; és tan divertit grimpar pels arbres! I la piscina... Un petit luxe que m'he permès per remullar-m'hi de tant en quant. Però abans no marxeu deixeu-me que us ensenyi els últims trofeus que tinc aquí al jardí. Trobo que aquí a l'ombra de les acàcies hi fan prou bonic, mireu... Són exemplars humans afectats per alguna mena de malaltia que els impedeix créixer fins a la mida dels adults. Buscant informació sobre aquestes espècies he trobat que els anomenen nans. Què us semblen? A mi aquesta parelleta de nans, un mascle i una femella, em resulten d'allò més entranyables! I més enllà hi tinc un altre mascle, prop del porxo del xalet, que ens fa companyia quan fem sopars a la fresca. <br /><br /> Lleó, acabem aquí la visita; moltes gràcies per ensenyar-nos casa teva i sobretot els magnífics trofeus de caça. Esperem que ampliïs la col·lecció ben aviat i ens ensenyis més exemplars humans tan extraordinaris com els que hem vist avui. <br /><br /> —Gràcies a tu, Voltor! I ja sabeu que teniu les portes de casa meva obertes sempre que ho vulgueu. Fins la pròxima!</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-86299273826525823132012-05-21T14:36:00.000-07:002012-05-21T14:36:20.420-07:00El viatge continua...<br />
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;"><span style="font-family: Times,"Times New Roman",serif;">[Ha canviat el narrador i l'estació de l'any respecte l'entrada relacionada, </span><i style="font-family: Times,"Times New Roman",serif;">Comença el viatge...</i><span style="font-family: Times,"Times New Roman",serif;">]</span></span></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif;">El Sol ja era al punt culminant del
cel quan la Sylvana i en Loki es van apartar del camí traçat per la
força misteriosa que l'empenyia. Buscaven un lloc tranquil per
descansar una estona. Endins de l'espessor del bosc van trobar un
estanyol amagat entre pollancres alts i ufanosos que projectaven una
ombra agradablement clapejada pels rajos solars que es filtraven
entre les fulles. Les primeres calors de l'inici de l'estiu es
començaven a notar implacables i la fresqueta de l'ombra després de
viatjar tanta estona sota el Sol era una benedicció. La noia va
desmuntar del cavall, el va lligar en un dels pollancres que els
envoltaven i es va treure la capa de viatge que l'abrigava des que
havia sortit de casa, a la matinada. Una ràfega d'aire suau va fer
que se li ericés cada centímetre de la pell suada. No li agradava
passar calor, preferia les neus gèlides de l'hivern, quan es podia
ben embolicar amb una gruixuda capa de pell i sortir a cavalcar per
sentir l'aire fred al rostre. Això la feia sentir viva, en canvi la
calor la deixava sense esma per a res. Si hagués pogut triar
viatjaria durant l'hivern, però la veu del vent l'havia despertat a
l'inici de l'estiu, i estava disposada a seguir cavalcant, malgrat la
calor, cap a aquell destí desconegut.</span></div>
<div style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Feia molta estona que la Sylvana
cavalcava en una direcció que no havia triat, senzillament
l'empenyia una força que sentia dins; potser era el mateix vent que
li havia parlat qui la guiava. Però ja era migdia i tant ella com en
Loki necessitaven descansar. Un cop es va haver desfet de la capa va
decidir banyar-se a l'estanyol per treure's de sobre la pols del camí
i la suor del viatge. Es va treure el vestit de lli verd fosc, llarg
fins els genolls i amb un tall a cada costat que el feia idoni per
anar a cavall i el va deixar a la vora de l'estanyol juntament amb la
roba interior i les botes de cuir. Un cop nua es va deslligar la
cinta que li trenava els cabells deixant-los caure sobre les
espatlles i per tota l'esquena, llarguíssims, com onades de nit.
Se'ls espolsà i deixà que la brisa els bressolés; li feien
pessigolles per tota l'esquena. Acostà un peu a l'aigua i la notà
freda però la calor era intensa i mica en mica es va anar endinsant
en l'estanyol mentre se li esborronava tota la pell. Un cop l'aigua
li arribà un xic més amunt de la cintura es capbussà sencera. El
fred inicial havia passat; amb un llarg sospir va treure el cap de
l'aigua i gaudí de l'ombra dels pollancres clapejada de Sol i de la
fresqueta de l'estanyol, mentre en Loki pasturava a prop, bevent a
estones.
</div>
<div style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
Quan es va sentir ben neta, la Sylvana
va sortir de l'estany just en el moment que sentia una remor llunyana
de rodes i trot de cavalls provinent del camí. Un carro, potser
mercant. Li va semblar que anava en la mateixa direcció que ella. La
remor es va anar allunyant fins que va desaparèixer del tot. No li
va donar més importància i es va estirar a l'herba per eixugar-se
abans de torna-se a vestir. Les diminutes gotetes s'evaporaven
lentament de damunt un cos bru amb corbes, esvelt i fort fruit
d'haver viscut sempre al camp. De petita jugava a cavallers i espases
amb el seu germà petit, en Guerau, i de més gran va agafar afició
per la caça. Sempre que podia s'escapava per muntar a cavall i anar
a caçar conills i porcs senglars. El seu pare deia que els fills li
havien sortit al revés: a la nena li agradava anar a cavall, jugar
amb espases i caçar, en canvi el nen gaudia d'allò més quan anava
amb els pares al mercat a vendre les verdures que cultivaven i la
carn que caçava la Sylvana. Malauradament els seus pares ja eren
morts: un grup de bandits els havien atacat quan anaven al mercat, un
dia que el seu germà no els havia pogut acompanyar perquè tenia
febre a causa d'un refredat. Els van matar a tots dos i els van robar
tot el carregament. En Guerau no s'havia perdonat mai no haver pogut
estar amb ells per defensar-los i des de llavors s'havia tornat
esquerp i taciturn. La convivència amb ell s'havia tornat difícil,
s'havien d'encarregar del casalot tots dos i la Sylvana no tenia
gaires estones per anar a cavalcar. Això la posava de mal humor i
per alguna cosa o altra sempre acabaven discutint amb en Guerau. En
el fons del seu cor, quan el vent la va despertar va agrair-li que
l'hagués cridat per fer aquell miseriós viatge.</div>
<div style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="font-family: Georgia,"Times New Roman",serif; margin-bottom: 0cm; text-align: justify;">
La verdor de l'herba l'embolcallava,
la flaire de les flors, el brunzit dels insectes, el suau xipolleig
de l'aigua moguda per la brisa... Es va endormiscar. Una ombra que de
sobte va tapar el Sol la va fer desvetllar sobresaltada quan va
sentir que els càlids rajos no l'escalfaven. Es va vestir a
corre-cuita mentre en Loki renillava nerviós. Llavors va mirar al
cel per descobrir què li havia fet ombra. No va veure res. Mentre
deslligava el cavall del pollancre va tornar l'ombra, però aquesta
vegada, entre les fulles dels pollancres, més amunt de les copes hi
va divisar unes plomes daurades i... una cua de lleó? No podia ser.
Però la Sylvana estava segura del que havia vist; el temps que havia
dedicat a la caça li havien aguditzat la vista, i també l'oïda.
L'ombra va desaparèixer del tot i en Loki es va tranquil·litzar,
però ella seguia mirant al cel, intrigada. Sense perdre més temps
va agafar una mica de pa i formatge del sarró, se'l va menjar d'una
revolada i va tornar a emprendre la direcció en la que l'empenyia
aquella força estranya. Un cop al camí va veure que, efectivament,
les roderes que havia deixat el carro anaven en la mateixa direcció
que ella, i més endavant va trobar un parell de plomes daurades a
terra. Fos el que fos, tothom anava de camí a Montespill, aquell
indret desconegut que li havia anunciat el vent.</div>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-24118652543654926412012-01-29T14:43:00.000-08:002012-01-29T14:46:48.055-08:00Camina<div style="text-align: justify;"><span style="font-family: georgia;">La matinad</span>a és freda però agradable. No bufa el vent i la gelor del temps impregna l'aire amb un aroma net i cristal·lí, reconfortant.<br /><br />Uns talons de dona caminen per l'asfalt desert dins d'aquesta fredor amiga i el so de les passes contra el ciment ressona per la ciutat adormida. Caminen primer amb passos petits i insegurs, neguitosos. Avancen; l'asfalt crida mut sota els cops. Segueixen caminant els talons, ara amb pas més lent, amb aplom, segurs. La ciutat s'estremeix quan sent els passos dels talons de dona. Finalment, els talons femenins caminen tranquils, a poc a poc per assaborir la nit freda i embriagar-se amb el silenci del ciment. Una força interior puja des dels talons fins al cap tot transportant serenor i calma a cada centímetre del cos; es deixa portar per la nit.<br /><br />Els talons sonen fort contra l'asfalt mort, el trepitgen, el maseguen, cada cop més fort, cada cop més eixordadors. La nit ja no és silenciosa, el so del caminar l'embolcalla. Un taló, un altre, un altre, un altre... amb un ritme constant, intens. Ressona dins el cap aquest martelleig insistent dels talons fins que ja no prové dels peus; és el bateg del seu cor palpitant, radiant, a punt d'esclatar de vida.<br /></div>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-19892203595850535782011-12-30T08:31:00.000-08:002011-12-30T08:32:05.994-08:00Comença el viatge...<p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY">Aquella nit el vent bufava molt fort, tant, que es colava per entre les pedres del vell casalot i fins i tot el podia notar suau però estranyament fred sobre la pell mig tapada amb el llençol. Acabava la primavera i començaven a apuntar les primeres calors de l'estiu, per això em va sobtar sentir el vent tan fred. Les bigues de fusta de la casa cruixien i les pedres dels murs s'estremien amb cada ràfega d'aire. Tan d'enrenou em va despertar. Abillada amb una camisa de dormir lleugera em vaig apropar a la finestra, on el vidre vibrava per culpa del vent i les flors que penjaven de l'ampit es gronxaven enèrgiques. A fora tot dormia: el jardí de l'entrada del casalot, els dos gossos que custodiaven l'entrada i més enllà, el bosc que s'estenia fins on m'arribava la vista. L'única cosa desperta era el petit estany del jardí on l'aigua xipollejava amb el vent; semblava que fos el mateix estany qui provoqués aquella ventolera. Embadalida per l'estrany fenomen, em vaig quedar mirant per la finestra força estona, com hipnotitzada, fins que una veu em va sobresaltar. No era una veu femenina, però tampoc exactament masculina. Parlava xiuxiuejant i se sentia per tot el jardí i fins la finestra de la meva habitació. Vaig parar atenció per mirar d'entendre què deia i d'on venia. Em vaig sorprendre en descobrir que no venia d'enlloc sinó que volava amb el vent; de fet, potser era el vent qui parlava... </p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY">“<i>Vine... cavalca... troba'm... descobreix-me... Fes que tothom em conegui i seràs recompensada... Montespill t'obre les portes...”</i></p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY">No acabava d'entendre a què es referia la veu, però d'una cosa sí que estava segura: si el vent s'havia dignat a parlar-me, havia de ser per alguna cosa realment important. No m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig vestir amb roba de viatge i vaig baixar les escales corrent cap a la cuina. Allà, la llar de foc encara vermellejava amb la tènue llum de les brases, que anaven apagant el que havia estat un bon foc durant el dia. Dins un sarró hi vaig posar una mica de pa, formatge i algun tros d'embotit, i tot agafant la bota plena d'aigua, vaig sortir al jardí, on l'aigua de l'estany seguia fent fressa. Els dos gossos es van despertar en sentir-me sortir del casalot i van venir corrents darrere meu mentre em dirigia a l'estable per preparar la sella d'en Loki, el meu cavall castany de potes i musell blancs. Estava endormiscat però de seguida es va espavilar quan el vaig haver ensellat. Després de comprovar les ferradures del cavall, vaig muntar i vam sortir galopant del jardí seguits dels dos gossos fidels, sense rumb fix, només guiant-me per la veu que portava el vent sortit, ara no en tenia cap dubte, de l'estany del jardí.</p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY">Darrere meu deixava un vell casalot, davant, s'estenia el camí a un lloc desconegut que en Loki, els gossos i jo hauríem de trobar. Montespill, havia dit el vent...</p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-47775204085710323352011-10-06T09:11:00.000-07:002011-10-06T09:19:22.794-07:00Trist sentir<span style="font-style: italic;">La soledad de este paraíso es un precioso bálsamo para mi alma</span><br /><div style="text-align: right;"><span style="font-style: italic;"><br />Werther</span>, Goethe<br /></div><br />Llum argentada<br />que fa brollar llàgrimes del meu cor<br />quan la mirada vaga pel mantell de foscor vellutada...<br /><br />Llàgrimes dolces de melangia que,<br />com ganivets, tallen la pell que toquen.<br />Dolor plaent que fa estremir el cos,<br />que fa llanguir l'ànima.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-67980008312232718202011-09-21T11:20:00.000-07:002011-09-21T11:22:56.469-07:00Saber-se mort<p style="margin-bottom: 0cm;" align="JUSTIFY"><span style="font-style: italic;">Després d'haver llegit </span>Les Benignes<span style="font-style: italic;">, de Jonathan Littel, i d'haver vist la pel·lícula </span>Stalingrad.<br /></p><p style="margin-bottom: 0cm;" align="JUSTIFY"><br /></p><p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY">Ja res em feia reaccionar, no sentia res, no em sobresaltava per res; estava completament aïllat en mi mateix, era incapaç de prestar atenció als qui em parlaven, quasi podia sentir el fluir de la sang per les venes moribundes de tant abstret com estava. Els bombardejos, cada cop més repetitius, havien deixat de causar-me el terror que em feien sentir quan vaig arribar. Ara ja tot m'era igual. Pressentia, sabia amb una certesa esfereïdora que aquella ciutat enrunada seria la meva tomba i que no hi tindria cap làpida de marbre fred amb el meu nom; ni una sola flor. Les comunicacions estaven absolutament tallades i no ens podíem escapar, de la mateixa manera que ningú podia entrar a ajudar-nos; estàvem empresonats al mateix Infern. </p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"> Un dia allà no tenia ni principi ni fi, no hi havia avui ni ahir, i per descomptat no hi havia demà. La neu queia implacable tot cobrint les cendres, les runes i els cossos mutilats dels soldats morts o agonitzant per culpa de les bombes i del fred. El cel era gris tot el dia, tapat per una barreja de núvols, fum i pols que impregnava l'aire d'una olor acre, malaltissa i sufocant. Les hores passaven interminables, els minuts mateixos feien l'efecte de ser tan llarg com les hores; tot era etern, el nostre patiment també. No podia fer res, no tenia esma ni força. Havia perdut el compte dels dies que feia que no menjava res consistent. De tan en quan ens arribava un tros de pa sec i si estàvem de sort, fins i tot una ceba. La desnutrició era severa i el fred glacial que tallava la pell l'empitjorava; no teníem gaires parracs per abrigar-nos. </p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"> De fet, tot i que m'hi sentia, no estava sol. Érem tota una colla de soldats arraulits dins un tros d'edifici mig esfondrat. Però ningú no parlava i ningú no es movia, esperàvem pacientment que una de les bombes caigués per fi sobre nostre i acabés amb aquell malson quasi irreal. Jo estava malalt, notava la febre que em bullia al cap, als ossos adolorits; suava perquè cremava per dins però tremolava de fred perquè em gelava per fora. El sol fet d'aixecar-me per sortir un moment a fora a fer les meves necessitats ja era un calvari, no m'aguantava dret.</p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"> Com havia arribat a Stalingrad? Com havia arribat a aquella situació? Sobrevivia aferrat a un fil de vida tan dèbil que es podia trencar en qualsevol moment, i així ho esperava perquè per viure com ho fèiem a Stalingrad, era preferible morir. Jo no ho havia demanat, ni tan sols ho havia previst, però un dia vaig pujar a un tren que no tenia vies de retorn, com els que es dirigien als camps de concentració. I tot per haver fet massa bé la meva feina, per no haver dit als superiors allò que ells volien sentir, però malgrat tot, haver dit la veritat; per haver presentat uns informes negatius que els superiors no acceptaven i no es creien. Només per culpa d'unes quantes paraules certes però equivocades ara m'estava consumint lentament a Stalingrad amb els meus companys. M'anava desnodrint, deshidratant, emmalaltint, glaçant... morint. Ens havien condemnat a l'exili, ens havien enviat a un lloc d'on sabien que no en sortia ningú amb vida. El més trist és que nosaltres també ho sabíem però no vam poder fer res per evitar ser condemnats d'aquesta manera tan vil. M'havia convertit en un home sense ànima, era la carcassa buida d'un home mort. </p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-65421248019384885022011-07-19T15:04:00.000-07:002011-07-19T15:08:29.866-07:00Dies dolents<p style="margin-bottom: 0cm;"><span style="font-style: italic;">És fràgil l'home, i cec, i sord igual que un mur que habita i corca qualsevol insecte</span></p><p style="margin-bottom: 0cm; text-align: right;">Baudelaire<span style="font-style: italic;"><br /></span></p><p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p><p style="margin-bottom: 0cm;">Tu,</p><p style="margin-bottom: 0cm">tros de carn podrida,</p> <p style="margin-bottom: 0cm">freda, morta.</p> <p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm">Tu, </p> <p style="margin-bottom: 0cm">carcassa de foscor,</p> <p style="margin-bottom: 0cm">buida, inservible.</p> <p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm">Tu, </p> <p style="margin-bottom: 0cm">monstre sense cor,</p> <p style="margin-bottom: 0cm">sense ànima,</p> <p style="margin-bottom: 0cm">sense entranyes.</p> <p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm">Jo.</p> <p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-80377911518616818192011-06-07T09:25:00.000-07:002011-06-07T09:28:14.289-07:00Matinades<p style="margin-bottom: 0cm">Silenci. Silenci fosc. Silenci penetrant només destorbat per l'eco dels somnis. De cop i volta, un so estrident, monòton, contundent; el despertador t'empeny amb violència al món real deixant enrere l'oníric, que es queda allà esperant-te per la pròxima nit. Un altre cop silenci, el silenci adormit de la ment que fa esforços per despertar-se. </p> <p style="margin-bottom: 0cm">Aigua. Aigua de la pica del bany, aigua del dipòsit, aigua que t'espavila i t'ajuda a acabar d'obrir els ulls i poder preparar alguna cosa semblant a un esmorzar ràpid abans de marxar. El brunzit del microones inunda la cuina deshabitada i fa girar la tassa de llet amb cacau mentre esperes el <i>plinc!</i><span style="font-style: normal"> que et sobresalta. Un altre cop silenci acompanyat de lleus xarrups a la tassa i algun cotxe matiner que passa per fora, al carrer desert. </span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm"><i>Tot va lent, entre somni i realitat, amb compte de no acabar de despertar-te però sense tornar-te a adormir. És d'hora, encara és de nit i tot està en silenci, la casa, el carrer, la ciutat... el món.</i></p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal">Remor de roba, la jaqueta, un mocador, la bossa amb els trastos; terrabastall de claus i clauers i la porta que es tanca amb compte darrere teu. Al carrer només el lleu so de les teves passes silencioses trenquen la tranquil·litat del matí mentre avances carrer avall fins la parada de l'autobús. La Lluna, a dos dies de ser nova, t'observa des de lluny argentant el teu trajecte, muda, present.</p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal;">Enrenou de veus endormiscades, fresa del vehicle que arriba eixordador.<br /></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal">Amunt, posa rumb cap al dia.</p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-69252628543923899652011-05-18T09:59:00.000-07:002011-05-18T10:12:10.138-07:00Distant<p style="margin-bottom: 0cm" lang="ca-ES"><span style="font-style: italic;">Senzill, impertortbable, etern.</span><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"><span lang="ca-ES">Ben arrelat a la terra ferma creix un pi jove, ufanós i amb unes ganes boges de viure. Les seves agulles creixen fortes dia rere dia i agraeixen l’aigua de la pluja que de tan en tan les besa dolçament i amb insistència. Al voltant del seu tronc robust hi corren nens jugant i rient, gaudint de l’ombra que els ofereix durant els calorosos dies d’estiu. El pi s’alça cap al cel, observant el blau etern i els núvols que llisquen mutables i tranquils. Però s’acosta la nit i els nens ja han marxat; les seves rialles s’han esvanit amb el capvespre i la calma s’apodera dels voltants i també del pi. És llavors quan surt la Lluna, plena aquesta nit, i cada branca, cada agulla del pi queda banyada per la llum de plata, pàl·lida, freda i encisadora.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY">La Lluna al cel, distant però sempre vigilant, cada nit del món observa el pi aferrat a terra i allargant-se alhora cap al cel per tocar amb la punta d’una de les seves agulles el rostre trist de l’esfera d’argent. Cada nit s’observen però mai es toquen, cada nit es parlen la Lluna i el pi sense pronunciar paraula, només amb la llum que els uneix.<span lang="ca-ES"> Però passaran els anys i el pi morirà després d’una llarga vida observant la Lluna. Llavors ella, plorant la mort del pi, seguirà banyant de plata la terra que havia ocupat, perseverant i insistent, recordant-lo. </span> </p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-85874430179122066882011-04-15T05:16:00.000-07:002011-04-15T05:21:26.440-07:00Destí: tot arreu<p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"> Era un dia qualsevol d'una setmana qualsevol, poc importava. Com cada dia em dirigia a agafar l'autobús que em portaria a la universitat. Qualsevol de les tres línies m'anava bé: la 63, la 67 o la 7, m'era igual. Va aparèixer el 63. <i>Classes, cafè, gent, més classes... rutina. </i><span style="font-style: normal">Pensava en això mentre l'autobús feia el seu propi recorregut rutinari. Darrere nostre ens seguia de prop un autobús de la línia </span><span style="color:#000000;"><span style="font-style: normal">33</span></span><span style="color:#ff0000;"><span style="font-style: normal"><span style="color: rgb(0, 0, 0);">.</span> </span></span><span style="color:#000000;"><span style="font-style: normal">Vam circular l'un rere l'altre una estona fins que nosaltres vam tombar per Villarroel i el 33 va seguir Diagonal avall. Ell trencava la rutina del 63 i també la meva. Anava a un altre lloc desconegut per a mi, un lloc on la meva rutina no significaria res. Un lloc que agafant les tres línies habituals no descobriria mai. </span></span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal" align="JUSTIFY"><span style="color:#000000;"> Mentre el veia marxar per l'avinguda alguna cosa es va començar a remoure dins meu. Dins el cap picaven uns martellets insistents i l'estómac se m'encongia. La respiració, tranquil·la fins aleshores, s'agitava a cada metre que avançava l'autobús. Un remolí d'angoixa em va prendre l'ànima. Cada dia el mateix, com un electroencefalograma pla, sense principi ni fi, sense anar ni endavant ni enrere, estancat i continuat. Em sentia abocada a una rutina que havia triat i que havia acabat per devorar-me salvatgement; com un antílop malalt que corre davant una lleona afamada malgrat saber que acabarà sucumbint a les mandíbules mortíferes. </span> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; font-style: normal" align="JUSTIFY"><span style="color:#000000;"> Vaig baixar a la següent parada que s'acostava sense fixar-me tan sols en quina era; això tampoc importava. Allà vaig respirar fons per apaivagar l'angoixa que em consumia mentre esperava que passés un altre autobús. Em vaig enfilar al primer que va passar, era igual quin fos, un altre fet sense importància. Un cop dins vaig mirar enrere i vaig veure com la lleona encara em seguia, però cada cop més lluny. El brunzit del motor de l'autobús anònim em començava a endormiscar, i mentre se'm tancaven els ulls intentava observar la gent que, dreta o asseguda, vivien la seva pròpia rutina dins la línia que coneixien tan bé. N'hi havia que feien cara de felicitat, els ulls brillants i els pòmuls rosats; aquests devien sentir l'alè de la lleona a la nuca però eren prou forts per deslliurar-se'n en qualsevol moment. D'altres en canvi, tenien la mirada perduda i els pòmuls enfonsats; la seva pròpia sang ja corria pels ullals de la felina. Em vaig adormir definitivament. Carrers i més carrers, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra... endavant, endavant. Fins que alguna cosa em va despertar.</span></p> <p style="margin-bottom: 0cm;" align="JUSTIFY"><span style="color:#000000;"><span style="font-style: normal"> Vaig obrir els ulls sobresaltada tement veure la lleona salivant damunt meu. No, era el conductor de l'autobús que m'avisava que havíem arribat al final de la línia. Em mirava amb certa preocupació, potser m'havia vist la mirada d'antílop moribund. Vaig baixar de l'autobús. No era enlloc però alhora era a tot arreu. No coneixia res del meu voltant però el més important és que no hi havia cap rastre de la lleona; ja no es podria alimentar de la meva rutina perquè l'havia deixada dins l'autobús anònim. Vaig començar a caminar des de la parada on era, mirava tot el que m'envoltava àvida de coses noves: façanes, botigues, somriures... M'anava omplint l'ànima amb tot allò que m'oferia aquell lloc desconegut fins que va ser tan plena que quasi m'esclatava. Em vaig aturar i, mentre veia com el Sol desapareixia del tot, vaig treure el telèfon mòbil per escriure un missatge de text: </span></span><span style="color:#000000;"><i><br /></i></span></p><p style="margin-bottom: 0cm" align="JUSTIFY"><span style="color:#000000;"><i>Agafa un autobús qualsevol i fes tot el recorregut fins l'última parada. Ens trobarem al final del camí.</i></span></p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-63621868966101598562011-03-30T11:17:00.000-07:002011-03-30T11:20:57.748-07:00Neu<p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 150%" align="JUSTIFY"> Els camps de les<span style="color:#000000;"> afores</span> de la ciutat eren un mar de neu blanca, pura i verge; havia nevat com feia anys que no nevava. La tempesta de neu havia durat tot el dia, de la matinada fins al vespre, i l'endemà el paisatge era inèdit a la ciutat, fred i bucòlic com acabat de sortir d'un conte nòrdic. L'Arnau s'havia llevat ben d'hora per anar a passejar i poder gaudir del silenci de la neu, un silenci sord que li embolcallava els sentits. A més a més volia estar sol per pensar, i el matí gèlid li prestava la tranquil·litat que necessitava. Des de feia tres dies estava capficat en un tema concret: a l'escola de cuina li havien demanat que preparés unes postres per avaluar els seus coneixements en pastisseria i dolços, i ell havia decidit de fer un brioix de xocolata i nata. Aquí venia el seu dilema: hi posava melmelada de préssec o no? No hi havia manera de decidir-se. Si n'hi posava potser quedaria massa feixuc de menjar, però si no n'hi posava li semblava un brioix massa senzill. <i>Pensa... pensa...</i> es deia mentre caminava lentament pels carrers muts. Però res, no hi veia la solució.</p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 150%" align="JUSTIFY"> Aquell mateix dia, després de dinar, la Berta es va abrigar ve i va sortir de casa d'una revolada. Estava trista i enrabiada alhora, tenia el cap ple d'un remolí de sentiments, però una cosa sí que la tenia ben clara, ja havia pres una decisió. N'estava tipa, de veure flirtejar l'Arnau amb altres noies descaradament, així que avui mateix el deixaria, i aquest cop seria per sempre. Dit i fet, va arribar a casa l'Arnau fent cas omís de la quantitat de neu que hi havia per tot arreu, però vigilant de no relliscar. Allà es va trobar amb el seu xicot assegut al sofà i mirant vídeos de cuina, molt pensatiu. La Berta li va apagar la televisió i sense embuts li va dir que ho deixaven i que no li demanés explicacions perquè ja en sabia prou bé els motius. L'Arnau es va quedar immòbil, blanc com la neu que descansava plàcida al carrer, i per un moment va oblidar el brioix i la melmelada de préssec. Va intentar dir-li que només l'estimava a ella, que era la seva raó de viure i que, tot i el seu caràcter desinhibit amb les noies, ella era <span style="color:#000000;">l'única</span> per la que es llevava cada dia. Però ella no en va voler saber res, ja ho havia sentit massa vegades això, i va marxar amb un cop de porta.</p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 150%" align="JUSTIFY"> Tres dies després de la ruptura, l'Arnau era a casa la seva germana petita, la Violeta, plorant desconsolat. Ella li deia que ja es veia a venir que acabarien així, que ell no se n'adonava però li feia mal sense voler, a la Berta. El noi va pensar en allò de “no t'adones com t'estimes algú...”, i ell havia perdut la cosa més important de la seva vida. Llavors va parar de plorar i amb la mirada buida i la veu apagada li va dir que s'havia acabat tot per a ell, ja res tenia sentit sense la Berta. Va tornar cap a casa caminant pel que quedava de neu, que s'anava desfent sota el sol, i quan va arribar es va llençar al sofà cansat, trist i abatut. Sense voler havia arruïnat la seva vida, sense adonar-se'n havia allunyat d'ell la persona que més li importava... Va mirar per la finestra, l'alçada era de cinc pisos fins el terra de formigó d'un solar abandonat. Damunt la tauleta de la sala d'estar encara hi havia els vídeos de cuina sobre pastisseria.</p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 150%" align="JUSTIFY"> Tornava a nevar, menys que la setmana anterior però prou per tornar a deixar els camps dels afores ben blancs. Des que l'Arnau havia marxat de casa la seva germana, la Violeta no n'havia tornat a tenir notícies. Primer va pensar que voldria estar sol i no l'havia volgut molestar. Però tenia un neguit des que l'havia vist marxar d'aquella manera, tan trist i acabat<span style="font-style: normal">. El coneixia bé, era un noi d'extrems i sabia que podia passar de l'eufòria a la depressió en un no res. Per deixar de patir va decidir anar-lo a veure. Pel camí li va arribar un missatge al mòbil: </span><i>ho he fet, ho he fet...</i><span style="font-style: normal"> La Violeta, imaginant-se la desgràcia, va començar a córrer com va poder per la neu fins a casa el seu germà. Quan va arribar va comprovar perplexa el que </span><i>havia fet</i><span style="font-style: normal"> l'Arnau. Somrient, el noi estava dret a la cuina amb un brioix de xocolata i nata a les mans: </span><span style="font-family:Times New Roman, serif;"><span style="font-style: normal">–</span></span><span style="font-style: normal">Al final hi he posat melmelada de préssec!</span></p>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-11234557771198444002011-03-03T12:16:00.000-08:002011-03-03T13:12:52.940-08:00Pierrot<!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:usefelayout/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} </style> <![endif]--><span style="" lang="CA"><br />En una carpa de circ descolorida, vella i atrotinada pel pas dels anys i de les mil actuacions que s’hi han fet, els últims treballadors acaben de recollir els trastos, de plegar les cordes, de despenjar els trapezis. A fora és de nit, plou i fa molt fred. Tothom es va amagant dins les seves caravanes per no mullar-se les robes velles i fetes servir.<br /></span><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="" lang="CA">En una d’aquestes caravanes, fosca però acollidora i amb l’única llum tènue d’una làmpada d’oli, davant d’un tocador s’hi asseu un pallasso. El mirall en forma d’oval emmarcat per una talla de fusta ennegrida i esquerdat per un cantó, reflecteix un rostre vell, trist i malenconiós. Lentament, el pallasso agafa un cotó moll i comença a treure’s la pintura blanca que li ha cobert la cara durant tant de temps. S’atura un moment, pensatiu, i amb el cotó a la mà mira el seu voltant la caravana plena de records. Una llàgrima li regalima galta avall per damunt de la llàgrima negra pintada, emportant-se la pintura ja gastada de tantes actuacions. Mitja cara neta, l’altra mitja encara blanca amb mig somriure trist dibuixat.<br /></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="" lang="CA">Truquen a la porteta de la vella caravana, que s’obre grinyolant, i entra una jove ballarina del circ, pintada tan bonica que sembla un àngel, encara amb el vestidet blanc posat ara moll i desfet per la pluja del carrer. Als peus porta les delicades sabatilles rosades, pe</span><span style="" lang="CA">rò estan plenes de fang i molt gastades de tan ballar, i als cabells hi duu una flor blanca i brillant. S’acosta en silenci i tremolant de fred al pallasso, i li posa una mà a l’espatlla. Aquest, alçant-se, la mira amb tendresa tot abraçant-la procurant abrigar-la del fred. Llavors li besa la mà dolçament i hi deixa caure una llàgrima, que la fa estremir. La ballarina li torna el petó a la galta que encara està mig pintada de blanc i se’n va amb el cor encongit. El pallasso torna a seure davant l'atrotinat mirall on ara s’hi reflecteix un últim somriure, però de seguida es trenca i les llàgrimes calentes que córren galtes avall acaben d’esborrar la pintura blanca de tant anys de rialles i emocions.<br /></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="" lang="CA">Amb la cara ja ben neta, el pallasso penja el seu vestit blanc i negre en un armari igual d’atrotinat que la caravana, es vesteix la seva roba i amb recança, es posa dins el llit escassament tapat amb una manteta. Mentre deixa que la son i el cansament de tantes funcions s’apoderin d’ell, la rua de caravanes comença a endinsar-se<span style=""> </span>en la nit plujosa, lenta però sense aturar-se, feixuga i en silenci. A l’esplanada del circ ja no hi queda res, només basalts d’aigua i de fang, com si el circ mai hagués estat allí. Tan sols la flor blanca de la ballarina caiguda a terra per descuit, que mica en mica es va cobrint de fang, recorda l’estada del circ i la seva màgia en aquella ciutat. A les caravanes, la ballarina guarda curosament les malmeses sabatilles mentre s’adona, trista, que ha perdut la flor. El pallasso, rendit després de tants anys de regalar somriures, ha aclucat els ulls tot pensant en la bonica ballarina i s’ha adormit plàcidament.</span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="" lang="CA"><br /></span></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;">Acompanyeu el relat amb aquesta música...<br /></p><p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="" lang="CA">http://www.youtube.com/watch?v=5uCg1BmCvMI&feature=related<br /></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-NAh4A8UUrsM/TW_99vadFtI/AAAAAAAAAGs/WZ3RETbGwC0/s1600/1976-Pierrot-88D95.jpg"><br /></a></p> <!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:usefelayout/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} </style> <![endif]-->Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-89032167690334077982011-02-24T10:47:00.000-08:002011-02-24T10:55:24.145-08:00Unió lunar<div style="text-align: center;"><span style="font-family: georgia;">... i per fi va poder anar a viure a la Lluna</span><br /><span style="font-family: georgia;">aquella esfera blanca de llum platejada</span><br /><span style="font-family: georgia;">que tant ha anhelat sempre.</span><br /><span style="font-family: georgia;">Allà, unida i fosa amb la lluïssor argentada</span><br /><span style="font-family: georgia;">serà lliure de tot, sense lligams materials.</span><br /><span style="font-family: georgia;">Ja no és ella, és consciència en un cos eteri fet de Lluna.</span><br /><span style="font-family: georgia;"></span><br /><span style="font-family: georgia;">Des de la seva nova forma de vida</span><br /><span style="font-family: georgia;">sent com la mirada bruna observa la Lluna plena.</span><br /><span style="font-family: georgia;">Els ulls que la busquen no la troben enlloc</span><br /><span style="font-family: georgia;">fins que senten la llum de plata dins les pupil·les.</span><br /><span style="font-family: georgia;">Vol ser al seu costat i ben aviat farà el viatge que ha fet ella.</span><br /><span style="font-family: georgia;"></span><br /><span style="font-family: georgia;">Llavors la Lluna brillarà com mai ho ha fet.</span><br /><span style="font-family: georgia;">Dues consciències s'uniran en una de sola,</span><br /><span style="font-family: georgia;">totes dues seran una ment, una unitat, una entitat pròpia.</span><br /><span style="font-family: georgia;">I per fi es tancarà el cicle, </span><br /><span style="font-family: georgia;">complementaris l'un amb l'altre, complets,</span><br /><span style="font-family: georgia;">finits en ells mateixos i infinits en l'eternitat.</span><br /><span style="font-family: georgia;"></span></div><span style="font-family: georgia;"><br /></span>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-8971873240425584601.post-5339776019025326542011-02-22T10:51:00.000-08:002011-02-22T11:23:54.796-08:00... i així començo.<div style="text-align: center;"><div style="text-align: left;"><span style="font-style: italic; font-weight: bold;">REMOR</span><br /></div><span style="font-style: italic;"></span></div><span style="font-style: italic;"><br />I quan l'angoixa s'ancora al pit<br />i et sents incapaç de tot,<br />no hi ha color ni música<br />ni cap so que t'exalti l'ànima.<br />Només la suau remor d'un llapis<br />acaronant un tros de paper<br />és capaç de buidar-te, alliberar-te<br />i obrir de nou una escletxa a l'esperança.<br /><br /></span>Montserrat Pujol<span style="font-style: italic;"><br /><br /><br /></span><div style="text-align: justify;">Fa temps que la idea de crear-me un blog em ronda pel cap, però mai m'havia decidit del tot. I per què ara si? Doncs perquè vull que l'hàbit d'escriure<span style="font-style: italic;"> </span>arreli dins meu definitivament<span style="font-style: italic;">, </span>i tenir un blog m'obligarà a mantenir-lo i, per tant, a escriure sovint.<span style="font-style: italic;"><span style="font-style: italic;"> </span></span>I sobretot, perquè una personeta fantàstica m'ha animat a col·laborar en seu blog i això ha sigut el detonant per començar a bloguejar d'una vegada per totes.<span style="font-style: italic;"> </span>Ara falta l'ànim i la voluntat per escriure, no en un de sol sinó en dos blogs; com es diu habitualment: "no vols caldo? Doncs dues tasses!" Caldrà constància per fer-ho ben fet i imaginació per no avorrir(-me). Espero tenir o adquirir les dues coses.<br /><br />Què hi trobareu aquí? Literatura. Bona? Dolenta? Mediocre? Inservible? Útil? Qui sap... això va a criteri del consumidor. Si més no, serà la meva. Sento que vull escriure, encara no sé què, però segur que aniran sortint coses. La qüestió és posar-s'hi, i és el que tinc ganes de fer.<br />També hi trobareu petits poemes que recullo del calendari, aquest Bloc Maragall tan entretingut i del que cada dia n'arrenco una pàgina que em sorprèn amb poemes, receptes i curiositats de la llengua. Els poemes que m'agraden els vaig guardant i potser els aniré publicant aquí.<br /><br />Per acabar, el títol. Els somnis ens mostren tot allò que portem dins inconscientment i que desconeixem. En el moment just de llevar-te, quan encara estàs mig adormit però comences a tenir els ulls oberts, a la ment s'hi aferren els últims trossets de somni, i a vegades te'ls emportes ben vigents a tot arreu durant el dia. Aquest viure entre el somni i la realitat fa que tot tingui un altre color; els ressons onírics m'acompanyen sempre.<br /><br /><br />Sigueu benvinguts.<br /><br /></div><br /><br /><br /><span style="font-style: italic;"><br /></span>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/08428796884201993482noreply@blogger.com11