[Ha canviat el narrador i l'estació de l'any respecte l'entrada relacionada, Comença el viatge...]
El Sol ja era al punt culminant del
cel quan la Sylvana i en Loki es van apartar del camí traçat per la
força misteriosa que l'empenyia. Buscaven un lloc tranquil per
descansar una estona. Endins de l'espessor del bosc van trobar un
estanyol amagat entre pollancres alts i ufanosos que projectaven una
ombra agradablement clapejada pels rajos solars que es filtraven
entre les fulles. Les primeres calors de l'inici de l'estiu es
començaven a notar implacables i la fresqueta de l'ombra després de
viatjar tanta estona sota el Sol era una benedicció. La noia va
desmuntar del cavall, el va lligar en un dels pollancres que els
envoltaven i es va treure la capa de viatge que l'abrigava des que
havia sortit de casa, a la matinada. Una ràfega d'aire suau va fer
que se li ericés cada centímetre de la pell suada. No li agradava
passar calor, preferia les neus gèlides de l'hivern, quan es podia
ben embolicar amb una gruixuda capa de pell i sortir a cavalcar per
sentir l'aire fred al rostre. Això la feia sentir viva, en canvi la
calor la deixava sense esma per a res. Si hagués pogut triar
viatjaria durant l'hivern, però la veu del vent l'havia despertat a
l'inici de l'estiu, i estava disposada a seguir cavalcant, malgrat la
calor, cap a aquell destí desconegut.
Feia molta estona que la Sylvana
cavalcava en una direcció que no havia triat, senzillament
l'empenyia una força que sentia dins; potser era el mateix vent que
li havia parlat qui la guiava. Però ja era migdia i tant ella com en
Loki necessitaven descansar. Un cop es va haver desfet de la capa va
decidir banyar-se a l'estanyol per treure's de sobre la pols del camí
i la suor del viatge. Es va treure el vestit de lli verd fosc, llarg
fins els genolls i amb un tall a cada costat que el feia idoni per
anar a cavall i el va deixar a la vora de l'estanyol juntament amb la
roba interior i les botes de cuir. Un cop nua es va deslligar la
cinta que li trenava els cabells deixant-los caure sobre les
espatlles i per tota l'esquena, llarguíssims, com onades de nit.
Se'ls espolsà i deixà que la brisa els bressolés; li feien
pessigolles per tota l'esquena. Acostà un peu a l'aigua i la notà
freda però la calor era intensa i mica en mica es va anar endinsant
en l'estanyol mentre se li esborronava tota la pell. Un cop l'aigua
li arribà un xic més amunt de la cintura es capbussà sencera. El
fred inicial havia passat; amb un llarg sospir va treure el cap de
l'aigua i gaudí de l'ombra dels pollancres clapejada de Sol i de la
fresqueta de l'estanyol, mentre en Loki pasturava a prop, bevent a
estones.
Quan es va sentir ben neta, la Sylvana
va sortir de l'estany just en el moment que sentia una remor llunyana
de rodes i trot de cavalls provinent del camí. Un carro, potser
mercant. Li va semblar que anava en la mateixa direcció que ella. La
remor es va anar allunyant fins que va desaparèixer del tot. No li
va donar més importància i es va estirar a l'herba per eixugar-se
abans de torna-se a vestir. Les diminutes gotetes s'evaporaven
lentament de damunt un cos bru amb corbes, esvelt i fort fruit
d'haver viscut sempre al camp. De petita jugava a cavallers i espases
amb el seu germà petit, en Guerau, i de més gran va agafar afició
per la caça. Sempre que podia s'escapava per muntar a cavall i anar
a caçar conills i porcs senglars. El seu pare deia que els fills li
havien sortit al revés: a la nena li agradava anar a cavall, jugar
amb espases i caçar, en canvi el nen gaudia d'allò més quan anava
amb els pares al mercat a vendre les verdures que cultivaven i la
carn que caçava la Sylvana. Malauradament els seus pares ja eren
morts: un grup de bandits els havien atacat quan anaven al mercat, un
dia que el seu germà no els havia pogut acompanyar perquè tenia
febre a causa d'un refredat. Els van matar a tots dos i els van robar
tot el carregament. En Guerau no s'havia perdonat mai no haver pogut
estar amb ells per defensar-los i des de llavors s'havia tornat
esquerp i taciturn. La convivència amb ell s'havia tornat difícil,
s'havien d'encarregar del casalot tots dos i la Sylvana no tenia
gaires estones per anar a cavalcar. Això la posava de mal humor i
per alguna cosa o altra sempre acabaven discutint amb en Guerau. En
el fons del seu cor, quan el vent la va despertar va agrair-li que
l'hagués cridat per fer aquell miseriós viatge.
La verdor de l'herba l'embolcallava,
la flaire de les flors, el brunzit dels insectes, el suau xipolleig
de l'aigua moguda per la brisa... Es va endormiscar. Una ombra que de
sobte va tapar el Sol la va fer desvetllar sobresaltada quan va
sentir que els càlids rajos no l'escalfaven. Es va vestir a
corre-cuita mentre en Loki renillava nerviós. Llavors va mirar al
cel per descobrir què li havia fet ombra. No va veure res. Mentre
deslligava el cavall del pollancre va tornar l'ombra, però aquesta
vegada, entre les fulles dels pollancres, més amunt de les copes hi
va divisar unes plomes daurades i... una cua de lleó? No podia ser.
Però la Sylvana estava segura del que havia vist; el temps que havia
dedicat a la caça li havien aguditzat la vista, i també l'oïda.
L'ombra va desaparèixer del tot i en Loki es va tranquil·litzar,
però ella seguia mirant al cel, intrigada. Sense perdre més temps
va agafar una mica de pa i formatge del sarró, se'l va menjar d'una
revolada i va tornar a emprendre la direcció en la que l'empenyia
aquella força estranya. Un cop al camí va veure que, efectivament,
les roderes que havia deixat el carro anaven en la mateixa direcció
que ella, i més endavant va trobar un parell de plomes daurades a
terra. Fos el que fos, tothom anava de camí a Montespill, aquell
indret desconegut que li havia anunciat el vent.
