En una carpa de circ descolorida, vella i atrotinada pel pas dels anys i de les mil actuacions que s’hi han fet, els últims treballadors acaben de recollir els trastos, de plegar les cordes, de despenjar els trapezis. A fora és de nit, plou i fa molt fred. Tothom es va amagant dins les seves caravanes per no mullar-se les robes velles i fetes servir.
En una d’aquestes caravanes, fosca però acollidora i amb l’única llum tènue d’una làmpada d’oli, davant d’un tocador s’hi asseu un pallasso. El mirall en forma d’oval emmarcat per una talla de fusta ennegrida i esquerdat per un cantó, reflecteix un rostre vell, trist i malenconiós. Lentament, el pallasso agafa un cotó moll i comença a treure’s la pintura blanca que li ha cobert la cara durant tant de temps. S’atura un moment, pensatiu, i amb el cotó a la mà mira el seu voltant la caravana plena de records. Una llàgrima li regalima galta avall per damunt de la llàgrima negra pintada, emportant-se la pintura ja gastada de tantes actuacions. Mitja cara neta, l’altra mitja encara blanca amb mig somriure trist dibuixat.
Truquen a la porteta de la vella caravana, que s’obre grinyolant, i entra una jove ballarina del circ, pintada tan bonica que sembla un àngel, encara amb el vestidet blanc posat ara moll i desfet per la pluja del carrer. Als peus porta les delicades sabatilles rosades, però estan plenes de fang i molt gastades de tan ballar, i als cabells hi duu una flor blanca i brillant. S’acosta en silenci i tremolant de fred al pallasso, i li posa una mà a l’espatlla. Aquest, alçant-se, la mira amb tendresa tot abraçant-la procurant abrigar-la del fred. Llavors li besa la mà dolçament i hi deixa caure una llàgrima, que la fa estremir. La ballarina li torna el petó a la galta que encara està mig pintada de blanc i se’n va amb el cor encongit. El pallasso torna a seure davant l'atrotinat mirall on ara s’hi reflecteix un últim somriure, però de seguida es trenca i les llàgrimes calentes que córren galtes avall acaben d’esborrar la pintura blanca de tant anys de rialles i emocions.
Amb la cara ja ben neta, el pallasso penja el seu vestit blanc i negre en un armari igual d’atrotinat que la caravana, es vesteix la seva roba i amb recança, es posa dins el llit escassament tapat amb una manteta. Mentre deixa que la son i el cansament de tantes funcions s’apoderin d’ell, la rua de caravanes comença a endinsar-se en la nit plujosa, lenta però sense aturar-se, feixuga i en silenci. A l’esplanada del circ ja no hi queda res, només basalts d’aigua i de fang, com si el circ mai hagués estat allí. Tan sols la flor blanca de la ballarina caiguda a terra per descuit, que mica en mica es va cobrint de fang, recorda l’estada del circ i la seva màgia en aquella ciutat. A les caravanes, la ballarina guarda curosament les malmeses sabatilles mentre s’adona, trista, que ha perdut la flor. El pallasso, rendit després de tants anys de regalar somriures, ha aclucat els ulls tot pensant en la bonica ballarina i s’ha adormit plàcidament.
Acompanyeu el relat amb aquesta música...
http://www.youtube.com/watch?v=5uCg1BmCvMI&feature=related
La cançó ha durant tant com el relat. Llegia "adormit plàcidament" quan s'ha apagat la melodia. M'ha agradat molt Geo :D Es tendre, dolç y amarg al mateix temps.
ResponEliminaUn petó :*
A veure, com començo... Geo em sap greu criticar-te però vull compartir la meva opinió amb tu i la resta de la gent i espero que la apreciïs com un una crítica d’un dels teus lectors.
ResponEliminaHo trobo tot tant típic que m’explota el cap; es de suposar que no és la finalitat del text cap als lectors, però em fa explotar el cap d’avorriment. Jo no dic que el text sigui dolent ni molt menys, dintre de les meves mires de català de batxillerat, el trobo ben redactat i amb un bon vocabulari. Però no és aquí on vull anar a parar, el que vull dir és que els personatges, les escenes el desenvolupament el trobo molt vist, molt típic. D’acord que hi ha un munt de gent que es dedica a escriure coses típiques, i els primers són els professionals; i si hi ha tot aquest munt de professionals escrivint coses típiques és perquè hi ha tot un col•lectiu de gent encara més gran que ho demana i li encanta rebolcar-s’hi. Tampoc vull donar-me-les d’elitista; jo mateix sóc un d’aquests que els encanta rebolcar-se amb pel•lícules d’acció amb un argument de complexitat pobre. La diferència està en què les pel•lícules d’acció amb un argument classificable de típic m’entretenen, em desperten emoció, tensió, amb més o menys mesura; amb la qual cosa l’autor del guió assoleix els seus objectius. En canvi el teu text, es de suposar que vol despertar coses com tristesa, melancolia, sensibilitat, misteri, depressió, etc. Però, em sap greu dir-t’ho, el teu text m’ha despertat avorriment, a més a més per arrodonir-m’ho tampoc hi passa gran cosa.
Si ja sé que ara em voldràs matar i totes aquestes coses, però prefereixo dir-te el que t’he dit, abans que dir-te falsament “Oh! Si! Impressionant m’ha fet plorar tant que em vaig a suïcidar!”
I com t’he dit, és la meva opinió; i segur que trobaràs un munt de gent a la que li arribaràs al cor i li encantarà rebolcar-se en arguments típics com aquest (sense anar més lluny a l’usuari theheavysnight), però crec que, en el cas que vulguis arribar a més gent hauries de fer alguna cosa diferent, canviar alguna cosa; si més no ara al començament.
Tot hi haver-te fet aquest massatge dolorós, no vull que et desanimis gens ni mica en continuar penjant textos al teu blog (encara rai, oi); vull continuar llegint els teus textos i comentar-los. És apreciable que, com molta altra gent, dediquis temps a intentar estimular el pensament i/o la imaginació d’altres, treballant-se una publicació periòdica.
En principi res més, acabo com va dir el poeta: ”Perdoneu, però algú ho havia de dir.”