dimecres, 30 de març del 2011

Neu

Els camps de les afores de la ciutat eren un mar de neu blanca, pura i verge; havia nevat com feia anys que no nevava. La tempesta de neu havia durat tot el dia, de la matinada fins al vespre, i l'endemà el paisatge era inèdit a la ciutat, fred i bucòlic com acabat de sortir d'un conte nòrdic. L'Arnau s'havia llevat ben d'hora per anar a passejar i poder gaudir del silenci de la neu, un silenci sord que li embolcallava els sentits. A més a més volia estar sol per pensar, i el matí gèlid li prestava la tranquil·litat que necessitava. Des de feia tres dies estava capficat en un tema concret: a l'escola de cuina li havien demanat que preparés unes postres per avaluar els seus coneixements en pastisseria i dolços, i ell havia decidit de fer un brioix de xocolata i nata. Aquí venia el seu dilema: hi posava melmelada de préssec o no? No hi havia manera de decidir-se. Si n'hi posava potser quedaria massa feixuc de menjar, però si no n'hi posava li semblava un brioix massa senzill. Pensa... pensa... es deia mentre caminava lentament pels carrers muts. Però res, no hi veia la solució.

Aquell mateix dia, després de dinar, la Berta es va abrigar ve i va sortir de casa d'una revolada. Estava trista i enrabiada alhora, tenia el cap ple d'un remolí de sentiments, però una cosa sí que la tenia ben clara, ja havia pres una decisió. N'estava tipa, de veure flirtejar l'Arnau amb altres noies descaradament, així que avui mateix el deixaria, i aquest cop seria per sempre. Dit i fet, va arribar a casa l'Arnau fent cas omís de la quantitat de neu que hi havia per tot arreu, però vigilant de no relliscar. Allà es va trobar amb el seu xicot assegut al sofà i mirant vídeos de cuina, molt pensatiu. La Berta li va apagar la televisió i sense embuts li va dir que ho deixaven i que no li demanés explicacions perquè ja en sabia prou bé els motius. L'Arnau es va quedar immòbil, blanc com la neu que descansava plàcida al carrer, i per un moment va oblidar el brioix i la melmelada de préssec. Va intentar dir-li que només l'estimava a ella, que era la seva raó de viure i que, tot i el seu caràcter desinhibit amb les noies, ella era l'única per la que es llevava cada dia. Però ella no en va voler saber res, ja ho havia sentit massa vegades això, i va marxar amb un cop de porta.

Tres dies després de la ruptura, l'Arnau era a casa la seva germana petita, la Violeta, plorant desconsolat. Ella li deia que ja es veia a venir que acabarien així, que ell no se n'adonava però li feia mal sense voler, a la Berta. El noi va pensar en allò de “no t'adones com t'estimes algú...”, i ell havia perdut la cosa més important de la seva vida. Llavors va parar de plorar i amb la mirada buida i la veu apagada li va dir que s'havia acabat tot per a ell, ja res tenia sentit sense la Berta. Va tornar cap a casa caminant pel que quedava de neu, que s'anava desfent sota el sol, i quan va arribar es va llençar al sofà cansat, trist i abatut. Sense voler havia arruïnat la seva vida, sense adonar-se'n havia allunyat d'ell la persona que més li importava... Va mirar per la finestra, l'alçada era de cinc pisos fins el terra de formigó d'un solar abandonat. Damunt la tauleta de la sala d'estar encara hi havia els vídeos de cuina sobre pastisseria.

Tornava a nevar, menys que la setmana anterior però prou per tornar a deixar els camps dels afores ben blancs. Des que l'Arnau havia marxat de casa la seva germana, la Violeta no n'havia tornat a tenir notícies. Primer va pensar que voldria estar sol i no l'havia volgut molestar. Però tenia un neguit des que l'havia vist marxar d'aquella manera, tan trist i acabat. El coneixia bé, era un noi d'extrems i sabia que podia passar de l'eufòria a la depressió en un no res. Per deixar de patir va decidir anar-lo a veure. Pel camí li va arribar un missatge al mòbil: ho he fet, ho he fet... La Violeta, imaginant-se la desgràcia, va començar a córrer com va poder per la neu fins a casa el seu germà. Quan va arribar va comprovar perplexa el que havia fet l'Arnau. Somrient, el noi estava dret a la cuina amb un brioix de xocolata i nata a les mans: Al final hi he posat melmelada de préssec!

1 comentari:

  1. Fruit de les obligacions d'una assignatura. No en pot sortir res bo... Tot i que a qui em va posar la nota li va agradar! I era el que comptava.

    ResponElimina

Ara us toca a vosaltres. Què us ha semblat?