Salvatjades

Benvinguts a una nova entrega de Quines cases!, el programa que es cola a la intimitat de les llars dels nostres espectadors per descobrir-ne tots els detalls. El programa d'avui és molt especial perquè estem d'aniversari: hem arribat a la casa número 500! Hem volgut que aquesta casa fos especial i per això hem escollit un xalet amb molta personalitat, propietat d'el senyor Lleó Dalmases. Ell serà l'amfitrió que ens guiarà pel seu habitacle de 1500m2 distribuïts en dos pisos i un ampli jardí amb piscina. El senyor Dalmases ens explica que fa quinze anys, quan va acabar la Gran Revolució Animal, va abandonar definitivament el seu antic pis de Barcelona —un pis petit, brut i fosc que compartia amb altres companys— i es va instal·lar a Sitges en aquest magnífic xalet, que va quedar buit després de l'expulsió dels humans. Aquesta casa tan elegant és molt acollidora per dins, amb habitacions àmplies, una gran llar de foc i una decoració molt personal que, ens explica en Lleó, ha dissenyat ell mateix. Entrem doncs en aquesta casa i anem a descobrir què s'amaga darrere les seves portes.

L'interior està decorat amb un estil barroc i pompós: mobles de fusta noble molt treballada, quadres amb marcs esplèndids, llums de peu de ferro forjat, làmpades de cristall penjades al sostre... Una opulència que embriaga els sentits dels visitants. Però el que més ens crida l'atenció per la seva abundància són els bustos dissecats de diferents humans, trofeus de caça, sens dubte. Senyor Dalmases, expliqui'ns què són tots aquests caps que exhibeix a les parets de casa seva: 

—Oh! No em tractis de vostè, que em fas sentir vell! A veure... Després de triomfar durant la Revolució em vaig aficionar enormement a la caça i he fet força viatges per aconseguir exemplars dignes de veure. Els vaig exposant per tots els racons del xalet i em porten records dels llocs que he visitat. Acompanyeu-me i us explicaré la història de cadascun d'ells. Aquí al rebedor podeu contemplar un bonic exemplar de femella jove. La vaig trobar en una discoteca una nit que vaig sortir d'exploració per la ciutat. La veieu amb l'aspecte que tenia aquella nit, amb maquillatge als ulls i a la boca i un tint especial als cabells que fa que tinguin aquest color daurat brillant. El pentinat el vaig haver de refer inspirant-me en la moda actual dels joves perquè durant la cacera es va fer malbé tot. No trobeu que aquesta joveneta fa goig aquí al rebedor? Dóna la benvinguda a tots els visitants!

És molt bonica, sí. Des del rebedor passem al gran saló principal presidit per una llar de foc majestuosa i una gran taula que, de ben segur, ha acollit banquets fabulosos. Què me'n dius, Lleó?:

—Sí senyor! Aquest saló ha sigut testimoni d'àpats suculents amb els meus bons amics en Tigre Agramunt, la Lleona Sallent, la Hiena Schroeder, en Guepard Valls i d'altres convidats il·lustres i antics companys de la Revolució. M'agrada envoltar-me d'amistats que comparteixen el meu gust per la caça. Al saló principal hi tinc els humans dels quals estic més orgullós. Van ser caceres difícils, ja ho crec! Fixeu-vos amb el magnífic bust de damunt de la llar de foc: és una femella d'edat molt avançada i forma part de la reialesa. La vaig capturar durant un viatge a Anglaterra. El dia de la seva cacera va ser molt dur perquè aquest tipus d'humans encara estan molt protegits i per aconseguir-ne un s'han de córrer molts riscos. Però amb esforç i perseverança la vaig poder caçar i ara llueix amb tot el seu esplendor al meu saló. Aquesta corona que porta i les joies tenen un valor incalculable!

Certament és un exemplar esplèndid en tots els sentits! Però veig que encara n'hi tens un altre, de bust, en aquest gran saló. Què ens en pots explicar?:

—Aquesta humà, un mascle adult, forma part d'una espècie anomenada polític. Se'n troben molts i en molts àmbits diferents, però també són difícils de caçar perquè es deixen veure poc i quan ho fan sempre són aparicions fugaces. Són ràpids i s'escapen de seguida quan detecten algun soroll estrany; s'ha de ser molt bon caçador per tenir-ne un com aquest!

Ens acabes de demostrar, doncs, que ets un gran caçador i que tens molt bon ull per a escollir les preses. Seguim descobrint els racons de casa teva i passem a la següent habitació.

—Aquesta és la sala d'estar, amb el billar, el moble bar i aquestes butaques de pell tan còmodes de les quals us parlaré després. Se'm va acudir que havia de tenir un lloc on exhibir els trofeus de caça més exòtics i aquesta saleta em va semblar el lloc més adequat. Aquí podeu veure un exemplar deliciós que vaig caçar durant un viatge al Japó. És una femella jove d'una bellesa exquisida. La pell pintada de blanc com la neu, els llavis d'aquest color vermell encès, els ullets foscos i l'elaborat pentinat... No em direu que no és fantàstica! Allà al Japó l'anomenen geisha i és una espècie molt delicada i difícil de trobar. No està a l'abast de tothom! 

»Damunt del moble bar hi ha el cap d'un mascle de monjo budista que vaig caçar durant un viatge al Tibet, un lloc fascinant per l'espiritualitat que s'hi respira. Vaig voler emportar-me una mica d'aquesta espiritualitat concentrada en el bust pelat del monjo. La cacera va ser força senzilla perquè aquests humans són pacífics i acollidors, i va ser fàcil atreure'n un per capturar-lo. Quan tinc un dia molt estressant vinc aquí i em quedo observant-lo una estona; em transmet molta pau. I per últim, les butaques, com us deia abans. Estan fetes amb l'autèntica i magnífica pell negra i brillant d'un mascle africà autòcton. La pell d'aquests exemplars és molt exclusiva i especial: no és com la geisha, que té la pell pintada, sinó que aquesta espècie té la pell negra de manera natural. És un luxe poder seure en unes butaques com aquestes! Toca, toca la textura i la suavitat de la pell... Agradable, oi?

I tant! I molt càlida i confortable. Lleó, deixa'm dir-te que estem impressionats amb aquesta col·lecció tan exòtica d'humans caçats arreu del món. I aquestes butaques... realment són d'una qualitat excel·lent.

—Doncs encara no ho heu vist tot! Acompanyeu-me a la meva habitació, allà us ensenyaré un exemplar de cos sencer molt sorprenent.

Passem per un passadís ample ple de quadres i arribem a l'habitació on hi veiem un llit enorme amb columnes de fusta i cortinatges de vellut verd. Aquí tenim l'exemplar del que ens parlaves. Com és que en comptes d'un bust, aquest és un humà de cos sencer?:

—Aquesta femella la vaig voler conservar de cos sencer perquè aparentment sembla una cosa però n'és una de ben diferent. Quan la vaig caçar em pensava que era un exemplar jove però quan m'hi vaig fixar bé em vaig adonar que, de fet, era una femella adulta força gran. Fixeu-vos en la cara, per exemple. Els llavis són més grossos del normal i els pòmuls estan una mica alçats. Sota els ulls s'hi veuen unes petites marques, senyal que hi ha hagut alguna mena de manipulació, i la pell de la cara en general està tota estirada; ja es veu que no és natural. Però encara n'hi ha més! Si mirem el pectoral és ben clar que tampoc és natural i que alguna intervenció ha fet que tingui un aspecte molt més juvenil i perfecte del que hauria de tenir a la seva edat. A la panxa, a les cuixes... per tot el cos hi ha indicis de manipulació que han convertit una humana gran en una d'aparença més jove. Ara estic investigant el perquè d'aquestes intervencions, la veritat és que em tenen ben capficat!

Ja tenim ganes que en treguis l'aigua clara, doncs! És ben curiós el cas d'aquesta humana, però els humans són tan estranys que d'ells ens en podem esperar qualsevol cosa. Cap on anem ara?

—Us ensenyaré unes curiositats que tinc al despatx. Seguiu-me.

Pugem al segon pis on uns grans finestrals omplen de llum les estances i entrem al despatx.

—Mireu quina meravella! Aquí hi tinc peces soltes d'humans molt peculiars. Són trossets d'una espècie que es decora parts del cos amb tot tipus de dibuixos permanents. Podeu veure el peu d'una humana amb flors dibuixades, els braços d'un mateix humà plens d'inscripcions i dibuixos que estic desxifrant, i el més espectacular que tinc: una esquena sencera amb una pintura extraordinària d'un escenari natural amb dibuixos d'animals. Realment fascinant! Tatuatges, en diuen.

Doncs sí, són peces molt curioses que ens ensenyen com és la vida d'alguns d'aquests humans. Però aquí veiem un exemplar una mica... compromès.

—Sé que molts no ho aprovaran però els que tinguin gust per la caça i els objectes de luxe sabran apreciar aquesta peça tan delicada. Com veieu és un exemplar petit, concretament una cria femella. Vaig voler conservar-la de cos sencer per veure les dimensions reduïdes de les cries d'humans. Si podeu fer un pla detallat amb la càmera veureu que les dentetes d'aquesta cria són diferents de les dels adults; sembla que aquestes són les primeres dents que els surten i a una edat més avançada les canvien per unes de més fortes.

I quina edat calcules que té aquesta cria?:

—No n'estic massa segur, però deu rondar els 4 o 5 anys. La pell també és més tendra i suau i aquest exemplar en concret té una bonica cabellera vermella que no és gaire habitual en altres exemplars humans. Potser sí que caçar una cria és èticament qüestionable, però no me'n vaig poder estar!

Veient de prop l'exemplar t'entenem perfectament, Lleó... Acabarem la visita al teu magnífic xalet sortint al jardí. És molt gran i tens la gespa molt ben cuidada, sembla un lloc molt agradable per reposar i passejar.

—Ah... No hi ha res millor que una becaina sota l'ombra d'una acàcia en un dia calorós! Em vaig fer plantar uns quants d'aquests arbres per tot el jardí per relaxar-me a la seva ombra i també per enfilar-m'hi; és tan divertit grimpar pels arbres! I la piscina... Un petit luxe que m'he permès per remullar-m'hi de tant en quant. Però abans no marxeu deixeu-me que us ensenyi els últims trofeus que tinc aquí al jardí. Trobo que aquí a l'ombra de les acàcies hi fan prou bonic, mireu... Són exemplars humans afectats per alguna mena de malaltia que els impedeix créixer fins a la mida dels adults. Buscant informació sobre aquestes espècies he trobat que els anomenen nans. Què us semblen? A mi aquesta parelleta de nans, un mascle i una femella, em resulten d'allò més entranyables! I més enllà hi tinc un altre mascle, prop del porxo del xalet, que ens fa companyia quan fem sopars a la fresca.

Lleó, acabem aquí la visita; moltes gràcies per ensenyar-nos casa teva i sobretot els magnífics trofeus de caça. Esperem que ampliïs la col·lecció ben aviat i ens ensenyis més exemplars humans tan extraordinaris com els que hem vist avui.

—Gràcies a tu, Voltor! I ja sabeu que teniu les portes de casa meva obertes sempre que ho vulgueu. Fins la pròxima!

El viatge continua...

[Ha canviat el narrador i l'estació de l'any respecte l'entrada relacionada, Comença el viatge...]

El Sol ja era al punt culminant del cel quan la Sylvana i en Loki es van apartar del camí traçat per la força misteriosa que l'empenyia. Buscaven un lloc tranquil per descansar una estona. Endins de l'espessor del bosc van trobar un estanyol amagat entre pollancres alts i ufanosos que projectaven una ombra agradablement clapejada pels rajos solars que es filtraven entre les fulles. Les primeres calors de l'inici de l'estiu es començaven a notar implacables i la fresqueta de l'ombra després de viatjar tanta estona sota el Sol era una benedicció. La noia va desmuntar del cavall, el va lligar en un dels pollancres que els envoltaven i es va treure la capa de viatge que l'abrigava des que havia sortit de casa, a la matinada. Una ràfega d'aire suau va fer que se li ericés cada centímetre de la pell suada. No li agradava passar calor, preferia les neus gèlides de l'hivern, quan es podia ben embolicar amb una gruixuda capa de pell i sortir a cavalcar per sentir l'aire fred al rostre. Això la feia sentir viva, en canvi la calor la deixava sense esma per a res. Si hagués pogut triar viatjaria durant l'hivern, però la veu del vent l'havia despertat a l'inici de l'estiu, i estava disposada a seguir cavalcant, malgrat la calor, cap a aquell destí desconegut.

Feia molta estona que la Sylvana cavalcava en una direcció que no havia triat, senzillament l'empenyia una força que sentia dins; potser era el mateix vent que li havia parlat qui la guiava. Però ja era migdia i tant ella com en Loki necessitaven descansar. Un cop es va haver desfet de la capa va decidir banyar-se a l'estanyol per treure's de sobre la pols del camí i la suor del viatge. Es va treure el vestit de lli verd fosc, llarg fins els genolls i amb un tall a cada costat que el feia idoni per anar a cavall i el va deixar a la vora de l'estanyol juntament amb la roba interior i les botes de cuir. Un cop nua es va deslligar la cinta que li trenava els cabells deixant-los caure sobre les espatlles i per tota l'esquena, llarguíssims, com onades de nit. Se'ls espolsà i deixà que la brisa els bressolés; li feien pessigolles per tota l'esquena. Acostà un peu a l'aigua i la notà freda però la calor era intensa i mica en mica es va anar endinsant en l'estanyol mentre se li esborronava tota la pell. Un cop l'aigua li arribà un xic més amunt de la cintura es capbussà sencera. El fred inicial havia passat; amb un llarg sospir va treure el cap de l'aigua i gaudí de l'ombra dels pollancres clapejada de Sol i de la fresqueta de l'estanyol, mentre en Loki pasturava a prop, bevent a estones.

Quan es va sentir ben neta, la Sylvana va sortir de l'estany just en el moment que sentia una remor llunyana de rodes i trot de cavalls provinent del camí. Un carro, potser mercant. Li va semblar que anava en la mateixa direcció que ella. La remor es va anar allunyant fins que va desaparèixer del tot. No li va donar més importància i es va estirar a l'herba per eixugar-se abans de torna-se a vestir. Les diminutes gotetes s'evaporaven lentament de damunt un cos bru amb corbes, esvelt i fort fruit d'haver viscut sempre al camp. De petita jugava a cavallers i espases amb el seu germà petit, en Guerau, i de més gran va agafar afició per la caça. Sempre que podia s'escapava per muntar a cavall i anar a caçar conills i porcs senglars. El seu pare deia que els fills li havien sortit al revés: a la nena li agradava anar a cavall, jugar amb espases i caçar, en canvi el nen gaudia d'allò més quan anava amb els pares al mercat a vendre les verdures que cultivaven i la carn que caçava la Sylvana. Malauradament els seus pares ja eren morts: un grup de bandits els havien atacat quan anaven al mercat, un dia que el seu germà no els havia pogut acompanyar perquè tenia febre a causa d'un refredat. Els van matar a tots dos i els van robar tot el carregament. En Guerau no s'havia perdonat mai no haver pogut estar amb ells per defensar-los i des de llavors s'havia tornat esquerp i taciturn. La convivència amb ell s'havia tornat difícil, s'havien d'encarregar del casalot tots dos i la Sylvana no tenia gaires estones per anar a cavalcar. Això la posava de mal humor i per alguna cosa o altra sempre acabaven discutint amb en Guerau. En el fons del seu cor, quan el vent la va despertar va agrair-li que l'hagués cridat per fer aquell miseriós viatge.

La verdor de l'herba l'embolcallava, la flaire de les flors, el brunzit dels insectes, el suau xipolleig de l'aigua moguda per la brisa... Es va endormiscar. Una ombra que de sobte va tapar el Sol la va fer desvetllar sobresaltada quan va sentir que els càlids rajos no l'escalfaven. Es va vestir a corre-cuita mentre en Loki renillava nerviós. Llavors va mirar al cel per descobrir què li havia fet ombra. No va veure res. Mentre deslligava el cavall del pollancre va tornar l'ombra, però aquesta vegada, entre les fulles dels pollancres, més amunt de les copes hi va divisar unes plomes daurades i... una cua de lleó? No podia ser. Però la Sylvana estava segura del que havia vist; el temps que havia dedicat a la caça li havien aguditzat la vista, i també l'oïda. L'ombra va desaparèixer del tot i en Loki es va tranquil·litzar, però ella seguia mirant al cel, intrigada. Sense perdre més temps va agafar una mica de pa i formatge del sarró, se'l va menjar d'una revolada i va tornar a emprendre la direcció en la que l'empenyia aquella força estranya. Un cop al camí va veure que, efectivament, les roderes que havia deixat el carro anaven en la mateixa direcció que ella, i més endavant va trobar un parell de plomes daurades a terra. Fos el que fos, tothom anava de camí a Montespill, aquell indret desconegut que li havia anunciat el vent.

Camina

La matinada és freda però agradable. No bufa el vent i la gelor del temps impregna l'aire amb un aroma net i cristal·lí, reconfortant.

Uns talons de dona caminen per l'asfalt desert dins d'aquesta fredor amiga i el so de les passes contra el ciment ressona per la ciutat adormida. Caminen primer amb passos petits i insegurs, neguitosos. Avancen; l'asfalt crida mut sota els cops. Segueixen caminant els talons, ara amb pas més lent, amb aplom, segurs. La ciutat s'estremeix quan sent els passos dels talons de dona. Finalment, els talons femenins caminen tranquils, a poc a poc per assaborir la nit freda i embriagar-se amb el silenci del ciment. Una força interior puja des dels talons fins al cap tot transportant serenor i calma a cada centímetre del cos; es deixa portar per la nit.

Els talons sonen fort contra l'asfalt mort, el trepitgen, el maseguen, cada cop més fort, cada cop més eixordadors. La nit ja no és silenciosa, el so del caminar l'embolcalla. Un taló, un altre, un altre, un altre... amb un ritme constant, intens. Ressona dins el cap aquest martelleig insistent dels talons fins que ja no prové dels peus; és el bateg del seu cor palpitant, radiant, a punt d'esclatar de vida.

Comença el viatge...

Aquella nit el vent bufava molt fort, tant, que es colava per entre les pedres del vell casalot i fins i tot el podia notar suau però estranyament fred sobre la pell mig tapada amb el llençol. Acabava la primavera i començaven a apuntar les primeres calors de l'estiu, per això em va sobtar sentir el vent tan fred. Les bigues de fusta de la casa cruixien i les pedres dels murs s'estremien amb cada ràfega d'aire. Tan d'enrenou em va despertar. Abillada amb una camisa de dormir lleugera em vaig apropar a la finestra, on el vidre vibrava per culpa del vent i les flors que penjaven de l'ampit es gronxaven enèrgiques. A fora tot dormia: el jardí de l'entrada del casalot, els dos gossos que custodiaven l'entrada i més enllà, el bosc que s'estenia fins on m'arribava la vista. L'única cosa desperta era el petit estany del jardí on l'aigua xipollejava amb el vent; semblava que fos el mateix estany qui provoqués aquella ventolera. Embadalida per l'estrany fenomen, em vaig quedar mirant per la finestra força estona, com hipnotitzada, fins que una veu em va sobresaltar. No era una veu femenina, però tampoc exactament masculina. Parlava xiuxiuejant i se sentia per tot el jardí i fins la finestra de la meva habitació. Vaig parar atenció per mirar d'entendre què deia i d'on venia. Em vaig sorprendre en descobrir que no venia d'enlloc sinó que volava amb el vent; de fet, potser era el vent qui parlava...

“Vine... cavalca... troba'm... descobreix-me... Fes que tothom em conegui i seràs recompensada... Montespill t'obre les portes...”

No acabava d'entendre a què es referia la veu, però d'una cosa sí que estava segura: si el vent s'havia dignat a parlar-me, havia de ser per alguna cosa realment important. No m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig vestir amb roba de viatge i vaig baixar les escales corrent cap a la cuina. Allà, la llar de foc encara vermellejava amb la tènue llum de les brases, que anaven apagant el que havia estat un bon foc durant el dia. Dins un sarró hi vaig posar una mica de pa, formatge i algun tros d'embotit, i tot agafant la bota plena d'aigua, vaig sortir al jardí, on l'aigua de l'estany seguia fent fressa. Els dos gossos es van despertar en sentir-me sortir del casalot i van venir corrents darrere meu mentre em dirigia a l'estable per preparar la sella d'en Loki, el meu cavall castany de potes i musell blancs. Estava endormiscat però de seguida es va espavilar quan el vaig haver ensellat. Després de comprovar les ferradures del cavall, vaig muntar i vam sortir galopant del jardí seguits dels dos gossos fidels, sense rumb fix, només guiant-me per la veu que portava el vent sortit, ara no en tenia cap dubte, de l'estany del jardí.

Darrere meu deixava un vell casalot, davant, s'estenia el camí a un lloc desconegut que en Loki, els gossos i jo hauríem de trobar. Montespill, havia dit el vent...

Trist sentir

La soledad de este paraíso es un precioso bálsamo para mi alma

Werther, Goethe

Llum argentada
que fa brollar llàgrimes del meu cor
quan la mirada vaga pel mantell de foscor vellutada...

Llàgrimes dolces de melangia que,
com ganivets, tallen la pell que toquen.
Dolor plaent que fa estremir el cos,
que fa llanguir l'ànima.

Saber-se mort

Després d'haver llegit Les Benignes, de Jonathan Littel, i d'haver vist la pel·lícula Stalingrad.

Ja res em feia reaccionar, no sentia res, no em sobresaltava per res; estava completament aïllat en mi mateix, era incapaç de prestar atenció als qui em parlaven, quasi podia sentir el fluir de la sang per les venes moribundes de tant abstret com estava. Els bombardejos, cada cop més repetitius, havien deixat de causar-me el terror que em feien sentir quan vaig arribar. Ara ja tot m'era igual. Pressentia, sabia amb una certesa esfereïdora que aquella ciutat enrunada seria la meva tomba i que no hi tindria cap làpida de marbre fred amb el meu nom; ni una sola flor. Les comunicacions estaven absolutament tallades i no ens podíem escapar, de la mateixa manera que ningú podia entrar a ajudar-nos; estàvem empresonats al mateix Infern.

Un dia allà no tenia ni principi ni fi, no hi havia avui ni ahir, i per descomptat no hi havia demà. La neu queia implacable tot cobrint les cendres, les runes i els cossos mutilats dels soldats morts o agonitzant per culpa de les bombes i del fred. El cel era gris tot el dia, tapat per una barreja de núvols, fum i pols que impregnava l'aire d'una olor acre, malaltissa i sufocant. Les hores passaven interminables, els minuts mateixos feien l'efecte de ser tan llarg com les hores; tot era etern, el nostre patiment també. No podia fer res, no tenia esma ni força. Havia perdut el compte dels dies que feia que no menjava res consistent. De tan en quan ens arribava un tros de pa sec i si estàvem de sort, fins i tot una ceba. La desnutrició era severa i el fred glacial que tallava la pell l'empitjorava; no teníem gaires parracs per abrigar-nos.

De fet, tot i que m'hi sentia, no estava sol. Érem tota una colla de soldats arraulits dins un tros d'edifici mig esfondrat. Però ningú no parlava i ningú no es movia, esperàvem pacientment que una de les bombes caigués per fi sobre nostre i acabés amb aquell malson quasi irreal. Jo estava malalt, notava la febre que em bullia al cap, als ossos adolorits; suava perquè cremava per dins però tremolava de fred perquè em gelava per fora. El sol fet d'aixecar-me per sortir un moment a fora a fer les meves necessitats ja era un calvari, no m'aguantava dret.

Com havia arribat a Stalingrad? Com havia arribat a aquella situació? Sobrevivia aferrat a un fil de vida tan dèbil que es podia trencar en qualsevol moment, i així ho esperava perquè per viure com ho fèiem a Stalingrad, era preferible morir. Jo no ho havia demanat, ni tan sols ho havia previst, però un dia vaig pujar a un tren que no tenia vies de retorn, com els que es dirigien als camps de concentració. I tot per haver fet massa bé la meva feina, per no haver dit als superiors allò que ells volien sentir, però malgrat tot, haver dit la veritat; per haver presentat uns informes negatius que els superiors no acceptaven i no es creien. Només per culpa d'unes quantes paraules certes però equivocades ara m'estava consumint lentament a Stalingrad amb els meus companys. M'anava desnodrint, deshidratant, emmalaltint, glaçant... morint. Ens havien condemnat a l'exili, ens havien enviat a un lloc d'on sabien que no en sortia ningú amb vida. El més trist és que nosaltres també ho sabíem però no vam poder fer res per evitar ser condemnats d'aquesta manera tan vil. M'havia convertit en un home sense ànima, era la carcassa buida d'un home mort.

Dies dolents

És fràgil l'home, i cec, i sord igual que un mur que habita i corca qualsevol insecte

Baudelaire

Tu,

tros de carn podrida,

freda, morta.

Tu,

carcassa de foscor,

buida, inservible.

Tu,

monstre sense cor,

sense ànima,

sense entranyes.

Jo.