Comença el viatge...

Aquella nit el vent bufava molt fort, tant, que es colava per entre les pedres del vell casalot i fins i tot el podia notar suau però estranyament fred sobre la pell mig tapada amb el llençol. Acabava la primavera i començaven a apuntar les primeres calors de l'estiu, per això em va sobtar sentir el vent tan fred. Les bigues de fusta de la casa cruixien i les pedres dels murs s'estremien amb cada ràfega d'aire. Tan d'enrenou em va despertar. Abillada amb una camisa de dormir lleugera em vaig apropar a la finestra, on el vidre vibrava per culpa del vent i les flors que penjaven de l'ampit es gronxaven enèrgiques. A fora tot dormia: el jardí de l'entrada del casalot, els dos gossos que custodiaven l'entrada i més enllà, el bosc que s'estenia fins on m'arribava la vista. L'única cosa desperta era el petit estany del jardí on l'aigua xipollejava amb el vent; semblava que fos el mateix estany qui provoqués aquella ventolera. Embadalida per l'estrany fenomen, em vaig quedar mirant per la finestra força estona, com hipnotitzada, fins que una veu em va sobresaltar. No era una veu femenina, però tampoc exactament masculina. Parlava xiuxiuejant i se sentia per tot el jardí i fins la finestra de la meva habitació. Vaig parar atenció per mirar d'entendre què deia i d'on venia. Em vaig sorprendre en descobrir que no venia d'enlloc sinó que volava amb el vent; de fet, potser era el vent qui parlava...

“Vine... cavalca... troba'm... descobreix-me... Fes que tothom em conegui i seràs recompensada... Montespill t'obre les portes...”

No acabava d'entendre a què es referia la veu, però d'una cosa sí que estava segura: si el vent s'havia dignat a parlar-me, havia de ser per alguna cosa realment important. No m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig vestir amb roba de viatge i vaig baixar les escales corrent cap a la cuina. Allà, la llar de foc encara vermellejava amb la tènue llum de les brases, que anaven apagant el que havia estat un bon foc durant el dia. Dins un sarró hi vaig posar una mica de pa, formatge i algun tros d'embotit, i tot agafant la bota plena d'aigua, vaig sortir al jardí, on l'aigua de l'estany seguia fent fressa. Els dos gossos es van despertar en sentir-me sortir del casalot i van venir corrents darrere meu mentre em dirigia a l'estable per preparar la sella d'en Loki, el meu cavall castany de potes i musell blancs. Estava endormiscat però de seguida es va espavilar quan el vaig haver ensellat. Després de comprovar les ferradures del cavall, vaig muntar i vam sortir galopant del jardí seguits dels dos gossos fidels, sense rumb fix, només guiant-me per la veu que portava el vent sortit, ara no en tenia cap dubte, de l'estany del jardí.

Darrere meu deixava un vell casalot, davant, s'estenia el camí a un lloc desconegut que en Loki, els gossos i jo hauríem de trobar. Montespill, havia dit el vent...

Trist sentir

La soledad de este paraíso es un precioso bálsamo para mi alma

Werther, Goethe

Llum argentada
que fa brollar llàgrimes del meu cor
quan la mirada vaga pel mantell de foscor vellutada...

Llàgrimes dolces de melangia que,
com ganivets, tallen la pell que toquen.
Dolor plaent que fa estremir el cos,
que fa llanguir l'ànima.

Saber-se mort

Després d'haver llegit Les Benignes, de Jonathan Littel, i d'haver vist la pel·lícula Stalingrad.

Ja res em feia reaccionar, no sentia res, no em sobresaltava per res; estava completament aïllat en mi mateix, era incapaç de prestar atenció als qui em parlaven, quasi podia sentir el fluir de la sang per les venes moribundes de tant abstret com estava. Els bombardejos, cada cop més repetitius, havien deixat de causar-me el terror que em feien sentir quan vaig arribar. Ara ja tot m'era igual. Pressentia, sabia amb una certesa esfereïdora que aquella ciutat enrunada seria la meva tomba i que no hi tindria cap làpida de marbre fred amb el meu nom; ni una sola flor. Les comunicacions estaven absolutament tallades i no ens podíem escapar, de la mateixa manera que ningú podia entrar a ajudar-nos; estàvem empresonats al mateix Infern.

Un dia allà no tenia ni principi ni fi, no hi havia avui ni ahir, i per descomptat no hi havia demà. La neu queia implacable tot cobrint les cendres, les runes i els cossos mutilats dels soldats morts o agonitzant per culpa de les bombes i del fred. El cel era gris tot el dia, tapat per una barreja de núvols, fum i pols que impregnava l'aire d'una olor acre, malaltissa i sufocant. Les hores passaven interminables, els minuts mateixos feien l'efecte de ser tan llarg com les hores; tot era etern, el nostre patiment també. No podia fer res, no tenia esma ni força. Havia perdut el compte dels dies que feia que no menjava res consistent. De tan en quan ens arribava un tros de pa sec i si estàvem de sort, fins i tot una ceba. La desnutrició era severa i el fred glacial que tallava la pell l'empitjorava; no teníem gaires parracs per abrigar-nos.

De fet, tot i que m'hi sentia, no estava sol. Érem tota una colla de soldats arraulits dins un tros d'edifici mig esfondrat. Però ningú no parlava i ningú no es movia, esperàvem pacientment que una de les bombes caigués per fi sobre nostre i acabés amb aquell malson quasi irreal. Jo estava malalt, notava la febre que em bullia al cap, als ossos adolorits; suava perquè cremava per dins però tremolava de fred perquè em gelava per fora. El sol fet d'aixecar-me per sortir un moment a fora a fer les meves necessitats ja era un calvari, no m'aguantava dret.

Com havia arribat a Stalingrad? Com havia arribat a aquella situació? Sobrevivia aferrat a un fil de vida tan dèbil que es podia trencar en qualsevol moment, i així ho esperava perquè per viure com ho fèiem a Stalingrad, era preferible morir. Jo no ho havia demanat, ni tan sols ho havia previst, però un dia vaig pujar a un tren que no tenia vies de retorn, com els que es dirigien als camps de concentració. I tot per haver fet massa bé la meva feina, per no haver dit als superiors allò que ells volien sentir, però malgrat tot, haver dit la veritat; per haver presentat uns informes negatius que els superiors no acceptaven i no es creien. Només per culpa d'unes quantes paraules certes però equivocades ara m'estava consumint lentament a Stalingrad amb els meus companys. M'anava desnodrint, deshidratant, emmalaltint, glaçant... morint. Ens havien condemnat a l'exili, ens havien enviat a un lloc d'on sabien que no en sortia ningú amb vida. El més trist és que nosaltres també ho sabíem però no vam poder fer res per evitar ser condemnats d'aquesta manera tan vil. M'havia convertit en un home sense ànima, era la carcassa buida d'un home mort.

Dies dolents

És fràgil l'home, i cec, i sord igual que un mur que habita i corca qualsevol insecte

Baudelaire

Tu,

tros de carn podrida,

freda, morta.

Tu,

carcassa de foscor,

buida, inservible.

Tu,

monstre sense cor,

sense ànima,

sense entranyes.

Jo.

Matinades

Silenci. Silenci fosc. Silenci penetrant només destorbat per l'eco dels somnis. De cop i volta, un so estrident, monòton, contundent; el despertador t'empeny amb violència al món real deixant enrere l'oníric, que es queda allà esperant-te per la pròxima nit. Un altre cop silenci, el silenci adormit de la ment que fa esforços per despertar-se.

Aigua. Aigua de la pica del bany, aigua del dipòsit, aigua que t'espavila i t'ajuda a acabar d'obrir els ulls i poder preparar alguna cosa semblant a un esmorzar ràpid abans de marxar. El brunzit del microones inunda la cuina deshabitada i fa girar la tassa de llet amb cacau mentre esperes el plinc! que et sobresalta. Un altre cop silenci acompanyat de lleus xarrups a la tassa i algun cotxe matiner que passa per fora, al carrer desert.

Tot va lent, entre somni i realitat, amb compte de no acabar de despertar-te però sense tornar-te a adormir. És d'hora, encara és de nit i tot està en silenci, la casa, el carrer, la ciutat... el món.

Remor de roba, la jaqueta, un mocador, la bossa amb els trastos; terrabastall de claus i clauers i la porta que es tanca amb compte darrere teu. Al carrer només el lleu so de les teves passes silencioses trenquen la tranquil·litat del matí mentre avances carrer avall fins la parada de l'autobús. La Lluna, a dos dies de ser nova, t'observa des de lluny argentant el teu trajecte, muda, present.

Enrenou de veus endormiscades, fresa del vehicle que arriba eixordador.

Amunt, posa rumb cap al dia.

Distant

Senzill, impertortbable, etern.

Ben arrelat a la terra ferma creix un pi jove, ufanós i amb unes ganes boges de viure. Les seves agulles creixen fortes dia rere dia i agraeixen l’aigua de la pluja que de tan en tan les besa dolçament i amb insistència. Al voltant del seu tronc robust hi corren nens jugant i rient, gaudint de l’ombra que els ofereix durant els calorosos dies d’estiu. El pi s’alça cap al cel, observant el blau etern i els núvols que llisquen mutables i tranquils. Però s’acosta la nit i els nens ja han marxat; les seves rialles s’han esvanit amb el capvespre i la calma s’apodera dels voltants i també del pi. És llavors quan surt la Lluna, plena aquesta nit, i cada branca, cada agulla del pi queda banyada per la llum de plata, pàl·lida, freda i encisadora.

La Lluna al cel, distant però sempre vigilant, cada nit del món observa el pi aferrat a terra i allargant-se alhora cap al cel per tocar amb la punta d’una de les seves agulles el rostre trist de l’esfera d’argent. Cada nit s’observen però mai es toquen, cada nit es parlen la Lluna i el pi sense pronunciar paraula, només amb la llum que els uneix. Però passaran els anys i el pi morirà després d’una llarga vida observant la Lluna. Llavors ella, plorant la mort del pi, seguirà banyant de plata la terra que havia ocupat, perseverant i insistent, recordant-lo.

Destí: tot arreu

Era un dia qualsevol d'una setmana qualsevol, poc importava. Com cada dia em dirigia a agafar l'autobús que em portaria a la universitat. Qualsevol de les tres línies m'anava bé: la 63, la 67 o la 7, m'era igual. Va aparèixer el 63. Classes, cafè, gent, més classes... rutina. Pensava en això mentre l'autobús feia el seu propi recorregut rutinari. Darrere nostre ens seguia de prop un autobús de la línia 33. Vam circular l'un rere l'altre una estona fins que nosaltres vam tombar per Villarroel i el 33 va seguir Diagonal avall. Ell trencava la rutina del 63 i també la meva. Anava a un altre lloc desconegut per a mi, un lloc on la meva rutina no significaria res. Un lloc que agafant les tres línies habituals no descobriria mai.

Mentre el veia marxar per l'avinguda alguna cosa es va començar a remoure dins meu. Dins el cap picaven uns martellets insistents i l'estómac se m'encongia. La respiració, tranquil·la fins aleshores, s'agitava a cada metre que avançava l'autobús. Un remolí d'angoixa em va prendre l'ànima. Cada dia el mateix, com un electroencefalograma pla, sense principi ni fi, sense anar ni endavant ni enrere, estancat i continuat. Em sentia abocada a una rutina que havia triat i que havia acabat per devorar-me salvatgement; com un antílop malalt que corre davant una lleona afamada malgrat saber que acabarà sucumbint a les mandíbules mortíferes.

Vaig baixar a la següent parada que s'acostava sense fixar-me tan sols en quina era; això tampoc importava. Allà vaig respirar fons per apaivagar l'angoixa que em consumia mentre esperava que passés un altre autobús. Em vaig enfilar al primer que va passar, era igual quin fos, un altre fet sense importància. Un cop dins vaig mirar enrere i vaig veure com la lleona encara em seguia, però cada cop més lluny. El brunzit del motor de l'autobús anònim em començava a endormiscar, i mentre se'm tancaven els ulls intentava observar la gent que, dreta o asseguda, vivien la seva pròpia rutina dins la línia que coneixien tan bé. N'hi havia que feien cara de felicitat, els ulls brillants i els pòmuls rosats; aquests devien sentir l'alè de la lleona a la nuca però eren prou forts per deslliurar-se'n en qualsevol moment. D'altres en canvi, tenien la mirada perduda i els pòmuls enfonsats; la seva pròpia sang ja corria pels ullals de la felina. Em vaig adormir definitivament. Carrers i més carrers, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra... endavant, endavant. Fins que alguna cosa em va despertar.

Vaig obrir els ulls sobresaltada tement veure la lleona salivant damunt meu. No, era el conductor de l'autobús que m'avisava que havíem arribat al final de la línia. Em mirava amb certa preocupació, potser m'havia vist la mirada d'antílop moribund. Vaig baixar de l'autobús. No era enlloc però alhora era a tot arreu. No coneixia res del meu voltant però el més important és que no hi havia cap rastre de la lleona; ja no es podria alimentar de la meva rutina perquè l'havia deixada dins l'autobús anònim. Vaig començar a caminar des de la parada on era, mirava tot el que m'envoltava àvida de coses noves: façanes, botigues, somriures... M'anava omplint l'ànima amb tot allò que m'oferia aquell lloc desconegut fins que va ser tan plena que quasi m'esclatava. Em vaig aturar i, mentre veia com el Sol desapareixia del tot, vaig treure el telèfon mòbil per escriure un missatge de text:

Agafa un autobús qualsevol i fes tot el recorregut fins l'última parada. Ens trobarem al final del camí.

Neu

Els camps de les afores de la ciutat eren un mar de neu blanca, pura i verge; havia nevat com feia anys que no nevava. La tempesta de neu havia durat tot el dia, de la matinada fins al vespre, i l'endemà el paisatge era inèdit a la ciutat, fred i bucòlic com acabat de sortir d'un conte nòrdic. L'Arnau s'havia llevat ben d'hora per anar a passejar i poder gaudir del silenci de la neu, un silenci sord que li embolcallava els sentits. A més a més volia estar sol per pensar, i el matí gèlid li prestava la tranquil·litat que necessitava. Des de feia tres dies estava capficat en un tema concret: a l'escola de cuina li havien demanat que preparés unes postres per avaluar els seus coneixements en pastisseria i dolços, i ell havia decidit de fer un brioix de xocolata i nata. Aquí venia el seu dilema: hi posava melmelada de préssec o no? No hi havia manera de decidir-se. Si n'hi posava potser quedaria massa feixuc de menjar, però si no n'hi posava li semblava un brioix massa senzill. Pensa... pensa... es deia mentre caminava lentament pels carrers muts. Però res, no hi veia la solució.

Aquell mateix dia, després de dinar, la Berta es va abrigar ve i va sortir de casa d'una revolada. Estava trista i enrabiada alhora, tenia el cap ple d'un remolí de sentiments, però una cosa sí que la tenia ben clara, ja havia pres una decisió. N'estava tipa, de veure flirtejar l'Arnau amb altres noies descaradament, així que avui mateix el deixaria, i aquest cop seria per sempre. Dit i fet, va arribar a casa l'Arnau fent cas omís de la quantitat de neu que hi havia per tot arreu, però vigilant de no relliscar. Allà es va trobar amb el seu xicot assegut al sofà i mirant vídeos de cuina, molt pensatiu. La Berta li va apagar la televisió i sense embuts li va dir que ho deixaven i que no li demanés explicacions perquè ja en sabia prou bé els motius. L'Arnau es va quedar immòbil, blanc com la neu que descansava plàcida al carrer, i per un moment va oblidar el brioix i la melmelada de préssec. Va intentar dir-li que només l'estimava a ella, que era la seva raó de viure i que, tot i el seu caràcter desinhibit amb les noies, ella era l'única per la que es llevava cada dia. Però ella no en va voler saber res, ja ho havia sentit massa vegades això, i va marxar amb un cop de porta.

Tres dies després de la ruptura, l'Arnau era a casa la seva germana petita, la Violeta, plorant desconsolat. Ella li deia que ja es veia a venir que acabarien així, que ell no se n'adonava però li feia mal sense voler, a la Berta. El noi va pensar en allò de “no t'adones com t'estimes algú...”, i ell havia perdut la cosa més important de la seva vida. Llavors va parar de plorar i amb la mirada buida i la veu apagada li va dir que s'havia acabat tot per a ell, ja res tenia sentit sense la Berta. Va tornar cap a casa caminant pel que quedava de neu, que s'anava desfent sota el sol, i quan va arribar es va llençar al sofà cansat, trist i abatut. Sense voler havia arruïnat la seva vida, sense adonar-se'n havia allunyat d'ell la persona que més li importava... Va mirar per la finestra, l'alçada era de cinc pisos fins el terra de formigó d'un solar abandonat. Damunt la tauleta de la sala d'estar encara hi havia els vídeos de cuina sobre pastisseria.

Tornava a nevar, menys que la setmana anterior però prou per tornar a deixar els camps dels afores ben blancs. Des que l'Arnau havia marxat de casa la seva germana, la Violeta no n'havia tornat a tenir notícies. Primer va pensar que voldria estar sol i no l'havia volgut molestar. Però tenia un neguit des que l'havia vist marxar d'aquella manera, tan trist i acabat. El coneixia bé, era un noi d'extrems i sabia que podia passar de l'eufòria a la depressió en un no res. Per deixar de patir va decidir anar-lo a veure. Pel camí li va arribar un missatge al mòbil: ho he fet, ho he fet... La Violeta, imaginant-se la desgràcia, va començar a córrer com va poder per la neu fins a casa el seu germà. Quan va arribar va comprovar perplexa el que havia fet l'Arnau. Somrient, el noi estava dret a la cuina amb un brioix de xocolata i nata a les mans: –Al final hi he posat melmelada de préssec!

Pierrot

En una carpa de circ descolorida, vella i atrotinada pel pas dels anys i de les mil actuacions que s’hi han fet, els últims treballadors acaben de recollir els trastos, de plegar les cordes, de despenjar els trapezis. A fora és de nit, plou i fa molt fred. Tothom es va amagant dins les seves caravanes per no mullar-se les robes velles i fetes servir.

En una d’aquestes caravanes, fosca però acollidora i amb l’única llum tènue d’una làmpada d’oli, davant d’un tocador s’hi asseu un pallasso. El mirall en forma d’oval emmarcat per una talla de fusta ennegrida i esquerdat per un cantó, reflecteix un rostre vell, trist i malenconiós. Lentament, el pallasso agafa un cotó moll i comença a treure’s la pintura blanca que li ha cobert la cara durant tant de temps. S’atura un moment, pensatiu, i amb el cotó a la mà mira el seu voltant la caravana plena de records. Una llàgrima li regalima galta avall per damunt de la llàgrima negra pintada, emportant-se la pintura ja gastada de tantes actuacions. Mitja cara neta, l’altra mitja encara blanca amb mig somriure trist dibuixat.

Truquen a la porteta de la vella caravana, que s’obre grinyolant, i entra una jove ballarina del circ, pintada tan bonica que sembla un àngel, encara amb el vestidet blanc posat ara moll i desfet per la pluja del carrer. Als peus porta les delicades sabatilles rosades, però estan plenes de fang i molt gastades de tan ballar, i als cabells hi duu una flor blanca i brillant. S’acosta en silenci i tremolant de fred al pallasso, i li posa una mà a l’espatlla. Aquest, alçant-se, la mira amb tendresa tot abraçant-la procurant abrigar-la del fred. Llavors li besa la mà dolçament i hi deixa caure una llàgrima, que la fa estremir. La ballarina li torna el petó a la galta que encara està mig pintada de blanc i se’n va amb el cor encongit. El pallasso torna a seure davant l'atrotinat mirall on ara s’hi reflecteix un últim somriure, però de seguida es trenca i les llàgrimes calentes que córren galtes avall acaben d’esborrar la pintura blanca de tant anys de rialles i emocions.

Amb la cara ja ben neta, el pallasso penja el seu vestit blanc i negre en un armari igual d’atrotinat que la caravana, es vesteix la seva roba i amb recança, es posa dins el llit escassament tapat amb una manteta. Mentre deixa que la son i el cansament de tantes funcions s’apoderin d’ell, la rua de caravanes comença a endinsar-se en la nit plujosa, lenta però sense aturar-se, feixuga i en silenci. A l’esplanada del circ ja no hi queda res, només basalts d’aigua i de fang, com si el circ mai hagués estat allí. Tan sols la flor blanca de la ballarina caiguda a terra per descuit, que mica en mica es va cobrint de fang, recorda l’estada del circ i la seva màgia en aquella ciutat. A les caravanes, la ballarina guarda curosament les malmeses sabatilles mentre s’adona, trista, que ha perdut la flor. El pallasso, rendit després de tants anys de regalar somriures, ha aclucat els ulls tot pensant en la bonica ballarina i s’ha adormit plàcidament.

Acompanyeu el relat amb aquesta música...

http://www.youtube.com/watch?v=5uCg1BmCvMI&feature=related

Unió lunar

... i per fi va poder anar a viure a la Lluna
aquella esfera blanca de llum platejada
que tant ha anhelat sempre.
Allà, unida i fosa amb la lluïssor argentada
serà lliure de tot, sense lligams materials.
Ja no és ella, és consciència en un cos eteri fet de Lluna.

Des de la seva nova forma de vida
sent com la mirada bruna observa la Lluna plena.
Els ulls que la busquen no la troben enlloc
fins que senten la llum de plata dins les pupil·les.
Vol ser al seu costat i ben aviat farà el viatge que ha fet ella.

Llavors la Lluna brillarà com mai ho ha fet.
Dues consciències s'uniran en una de sola,
totes dues seran una ment, una unitat, una entitat pròpia.
I per fi es tancarà el cicle,
complementaris l'un amb l'altre, complets,
finits en ells mateixos i infinits en l'eternitat.

... i així començo.

REMOR

I quan l'angoixa s'ancora al pit
i et sents incapaç de tot,
no hi ha color ni música
ni cap so que t'exalti l'ànima.
Només la suau remor d'un llapis
acaronant un tros de paper
és capaç de buidar-te, alliberar-te
i obrir de nou una escletxa a l'esperança.

Montserrat Pujol

Fa temps que la idea de crear-me un blog em ronda pel cap, però mai m'havia decidit del tot. I per què ara si? Doncs perquè vull que l'hàbit d'escriure arreli dins meu definitivament, i tenir un blog m'obligarà a mantenir-lo i, per tant, a escriure sovint. I sobretot, perquè una personeta fantàstica m'ha animat a col·laborar en seu blog i això ha sigut el detonant per començar a bloguejar d'una vegada per totes. Ara falta l'ànim i la voluntat per escriure, no en un de sol sinó en dos blogs; com es diu habitualment: "no vols caldo? Doncs dues tasses!" Caldrà constància per fer-ho ben fet i imaginació per no avorrir(-me). Espero tenir o adquirir les dues coses.

Què hi trobareu aquí? Literatura. Bona? Dolenta? Mediocre? Inservible? Útil? Qui sap... això va a criteri del consumidor. Si més no, serà la meva. Sento que vull escriure, encara no sé què, però segur que aniran sortint coses. La qüestió és posar-s'hi, i és el que tinc ganes de fer.
També hi trobareu petits poemes que recullo del calendari, aquest Bloc Maragall tan entretingut i del que cada dia n'arrenco una pàgina que em sorprèn amb poemes, receptes i curiositats de la llengua. Els poemes que m'agraden els vaig guardant i potser els aniré publicant aquí.

Per acabar, el títol. Els somnis ens mostren tot allò que portem dins inconscientment i que desconeixem. En el moment just de llevar-te, quan encara estàs mig adormit però comences a tenir els ulls oberts, a la ment s'hi aferren els últims trossets de somni, i a vegades te'ls emportes ben vigents a tot arreu durant el dia. Aquest viure entre el somni i la realitat fa que tot tingui un altre color; els ressons onírics m'acompanyen sempre.


Sigueu benvinguts.