divendres, 30 de desembre de 2011

Comença el viatge...

Aquella nit el vent bufava molt fort, tant, que es colava per entre les pedres del vell casalot i fins i tot el podia notar suau però estranyament fred sobre la pell mig tapada amb el llençol. Acabava la primavera i començaven a apuntar les primeres calors de l'estiu, per això em va sobtar sentir el vent tan fred. Les bigues de fusta de la casa cruixien i les pedres dels murs s'estremien amb cada ràfega d'aire. Tan d'enrenou em va despertar. Abillada amb una camisa de dormir lleugera em vaig apropar a la finestra, on el vidre vibrava per culpa del vent i les flors que penjaven de l'ampit es gronxaven enèrgiques. A fora tot dormia: el jardí de l'entrada del casalot, els dos gossos que custodiaven l'entrada i més enllà, el bosc que s'estenia fins on m'arribava la vista. L'única cosa desperta era el petit estany del jardí on l'aigua xipollejava amb el vent; semblava que fos el mateix estany qui provoqués aquella ventolera. Embadalida per l'estrany fenomen, em vaig quedar mirant per la finestra força estona, com hipnotitzada, fins que una veu em va sobresaltar. No era una veu femenina, però tampoc exactament masculina. Parlava xiuxiuejant i se sentia per tot el jardí i fins la finestra de la meva habitació. Vaig parar atenció per mirar d'entendre què deia i d'on venia. Em vaig sorprendre en descobrir que no venia d'enlloc sinó que volava amb el vent; de fet, potser era el vent qui parlava...


Vine... cavalca... troba'm... descobreix-me... Fes que tothom em conegui i seràs recompensada... Montespill t'obre les portes...”


No acabava d'entendre a què es referia la veu, però d'una cosa sí que estava segura: si el vent s'havia dignat a parlar-me, havia de ser per alguna cosa realment important. No m'ho vaig pensar dues vegades. Em vaig vestir amb roba de viatge i vaig baixar les escales corrent cap a la cuina. Allà, la llar de foc encara vermellejava amb la tènue llum de les brases, que anaven apagant el que havia estat un bon foc durant el dia. Dins un sarró hi vaig posar una mica de pa, formatge i algun tros d'embotit, i tot agafant la bota plena d'aigua, vaig sortir al jardí, on l'aigua de l'estany seguia fent fressa. Els dos gossos es van despertar en sentir-me sortir del casalot i van venir corrents darrere meu mentre em dirigia a l'estable per preparar la sella d'en Loki, el meu cavall castany de potes i musell blancs. Estava endormiscat però de seguida es va espavilar quan el vaig haver ensellat. Després de comprovar les ferradures del cavall, vaig muntar i vam sortir galopant del jardí seguits dels dos gossos fidels, sense rumb fix, només guiant-me per la veu que portava el vent sortit, ara no en tenia cap dubte, de l'estany del jardí.

Darrere meu deixava un vell casalot, davant, s'estenia el camí a un lloc desconegut que en Loki, els gossos i jo hauríem de trobar. Montespill, havia dit el vent...

2 comentaris:

  1. eh eh que es aixo, quina intriga, es un molt bon principi, impecable en la descripció per cert.
    que segueixi

    ResponSuprimeix
  2. Oooh! Moltes gràcies! ^^ El dia que et vaig venir a veure recitar els poemes em vaig quedar amb una cosa que em vas dir, allò de tenir un projecte abans d'escriure. Sembla evident però no ho havia fet mai, sempre he escrit coses aleatòriament. Ara és el moment, i tinc una idea molt grossa al cap que la vull anar desenvolupant poc a poc. A veure si me'n surto!

    ResponSuprimeix

Ara us toca a vosaltres. Què us ha semblat?