dilluns, 21 de maig del 2012

El viatge continua...


[Ha canviat el narrador i l'estació de l'any respecte l'entrada relacionada, Comença el viatge...]

El Sol ja era al punt culminant del cel quan la Sylvana i en Loki es van apartar del camí traçat per la força misteriosa que l'empenyia. Buscaven un lloc tranquil per descansar una estona. Endins de l'espessor del bosc van trobar un estanyol amagat entre pollancres alts i ufanosos que projectaven una ombra agradablement clapejada pels rajos solars que es filtraven entre les fulles. Les primeres calors de l'inici de l'estiu es començaven a notar implacables i la fresqueta de l'ombra després de viatjar tanta estona sota el Sol era una benedicció. La noia va desmuntar del cavall, el va lligar en un dels pollancres que els envoltaven i es va treure la capa de viatge que l'abrigava des que havia sortit de casa, a la matinada. Una ràfega d'aire suau va fer que se li ericés cada centímetre de la pell suada. No li agradava passar calor, preferia les neus gèlides de l'hivern, quan es podia ben embolicar amb una gruixuda capa de pell i sortir a cavalcar per sentir l'aire fred al rostre. Això la feia sentir viva, en canvi la calor la deixava sense esma per a res. Si hagués pogut triar viatjaria durant l'hivern, però la veu del vent l'havia despertat a l'inici de l'estiu, i estava disposada a seguir cavalcant, malgrat la calor, cap a aquell destí desconegut.

Feia molta estona que la Sylvana cavalcava en una direcció que no havia triat, senzillament l'empenyia una força que sentia dins; potser era el mateix vent que li havia parlat qui la guiava. Però ja era migdia i tant ella com en Loki necessitaven descansar. Un cop es va haver desfet de la capa va decidir banyar-se a l'estanyol per treure's de sobre la pols del camí i la suor del viatge. Es va treure el vestit de lli verd fosc, llarg fins els genolls i amb un tall a cada costat que el feia idoni per anar a cavall i el va deixar a la vora de l'estanyol juntament amb la roba interior i les botes de cuir. Un cop nua es va deslligar la cinta que li trenava els cabells deixant-los caure sobre les espatlles i per tota l'esquena, llarguíssims, com onades de nit. Se'ls espolsà i deixà que la brisa els bressolés; li feien pessigolles per tota l'esquena. Acostà un peu a l'aigua i la notà freda però la calor era intensa i mica en mica es va anar endinsant en l'estanyol mentre se li esborronava tota la pell. Un cop l'aigua li arribà un xic més amunt de la cintura es capbussà sencera. El fred inicial havia passat; amb un llarg sospir va treure el cap de l'aigua i gaudí de l'ombra dels pollancres clapejada de Sol i de la fresqueta de l'estanyol, mentre en Loki pasturava a prop, bevent a estones.

Quan es va sentir ben neta, la Sylvana va sortir de l'estany just en el moment que sentia una remor llunyana de rodes i trot de cavalls provinent del camí. Un carro, potser mercant. Li va semblar que anava en la mateixa direcció que ella. La remor es va anar allunyant fins que va desaparèixer del tot. No li va donar més importància i es va estirar a l'herba per eixugar-se abans de torna-se a vestir. Les diminutes gotetes s'evaporaven lentament de damunt un cos bru amb corbes, esvelt i fort fruit d'haver viscut sempre al camp. De petita jugava a cavallers i espases amb el seu germà petit, en Guerau, i de més gran va agafar afició per la caça. Sempre que podia s'escapava per muntar a cavall i anar a caçar conills i porcs senglars. El seu pare deia que els fills li havien sortit al revés: a la nena li agradava anar a cavall, jugar amb espases i caçar, en canvi el nen gaudia d'allò més quan anava amb els pares al mercat a vendre les verdures que cultivaven i la carn que caçava la Sylvana. Malauradament els seus pares ja eren morts: un grup de bandits els havien atacat quan anaven al mercat, un dia que el seu germà no els havia pogut acompanyar perquè tenia febre a causa d'un refredat. Els van matar a tots dos i els van robar tot el carregament. En Guerau no s'havia perdonat mai no haver pogut estar amb ells per defensar-los i des de llavors s'havia tornat esquerp i taciturn. La convivència amb ell s'havia tornat difícil, s'havien d'encarregar del casalot tots dos i la Sylvana no tenia gaires estones per anar a cavalcar. Això la posava de mal humor i per alguna cosa o altra sempre acabaven discutint amb en Guerau. En el fons del seu cor, quan el vent la va despertar va agrair-li que l'hagués cridat per fer aquell miseriós viatge.

La verdor de l'herba l'embolcallava, la flaire de les flors, el brunzit dels insectes, el suau xipolleig de l'aigua moguda per la brisa... Es va endormiscar. Una ombra que de sobte va tapar el Sol la va fer desvetllar sobresaltada quan va sentir que els càlids rajos no l'escalfaven. Es va vestir a corre-cuita mentre en Loki renillava nerviós. Llavors va mirar al cel per descobrir què li havia fet ombra. No va veure res. Mentre deslligava el cavall del pollancre va tornar l'ombra, però aquesta vegada, entre les fulles dels pollancres, més amunt de les copes hi va divisar unes plomes daurades i... una cua de lleó? No podia ser. Però la Sylvana estava segura del que havia vist; el temps que havia dedicat a la caça li havien aguditzat la vista, i també l'oïda. L'ombra va desaparèixer del tot i en Loki es va tranquil·litzar, però ella seguia mirant al cel, intrigada. Sense perdre més temps va agafar una mica de pa i formatge del sarró, se'l va menjar d'una revolada i va tornar a emprendre la direcció en la que l'empenyia aquella força estranya. Un cop al camí va veure que, efectivament, les roderes que havia deixat el carro anaven en la mateixa direcció que ella, i més endavant va trobar un parell de plomes daurades a terra. Fos el que fos, tothom anava de camí a Montespill, aquell indret desconegut que li havia anunciat el vent.

diumenge, 29 de gener del 2012

Camina

La matinada és freda però agradable. No bufa el vent i la gelor del temps impregna l'aire amb un aroma net i cristal·lí, reconfortant.

Uns talons de dona caminen per l'asfalt desert dins d'aquesta fredor amiga i el so de les passes contra el ciment ressona per la ciutat adormida. Caminen primer amb passos petits i insegurs, neguitosos. Avancen; l'asfalt crida mut sota els cops. Segueixen caminant els talons, ara amb pas més lent, amb aplom, segurs. La ciutat s'estremeix quan sent els passos dels talons de dona. Finalment, els talons femenins caminen tranquils, a poc a poc per assaborir la nit freda i embriagar-se amb el silenci del ciment. Una força interior puja des dels talons fins al cap tot transportant serenor i calma a cada centímetre del cos; es deixa portar per la nit.

Els talons sonen fort contra l'asfalt mort, el trepitgen, el maseguen, cada cop més fort, cada cop més eixordadors. La nit ja no és silenciosa, el so del caminar l'embolcalla. Un taló, un altre, un altre, un altre... amb un ritme constant, intens. Ressona dins el cap aquest martelleig insistent dels talons fins que ja no prové dels peus; és el bateg del seu cor palpitant, radiant, a punt d'esclatar de vida.