divendres, 15 d’abril de 2011

Destí: tot arreu

Era un dia qualsevol d'una setmana qualsevol, poc importava. Com cada dia em dirigia a agafar l'autobús que em portaria a la universitat. Qualsevol de les tres línies m'anava bé: la 63, la 67 o la 7, m'era igual. Va aparèixer el 63. Classes, cafè, gent, més classes... rutina. Pensava en això mentre l'autobús feia el seu propi recorregut rutinari. Darrere nostre ens seguia de prop un autobús de la línia 33. Vam circular l'un rere l'altre una estona fins que nosaltres vam tombar per Villarroel i el 33 va seguir Diagonal avall. Ell trencava la rutina del 63 i també la meva. Anava a un altre lloc desconegut per a mi, un lloc on la meva rutina no significaria res. Un lloc que agafant les tres línies habituals no descobriria mai.

Mentre el veia marxar per l'avinguda alguna cosa es va començar a remoure dins meu. Dins el cap picaven uns martellets insistents i l'estómac se m'encongia. La respiració, tranquil·la fins aleshores, s'agitava a cada metre que avançava l'autobús. Un remolí d'angoixa em va prendre l'ànima. Cada dia el mateix, com un electroencefalograma pla, sense principi ni fi, sense anar ni endavant ni enrere, estancat i continuat. Em sentia abocada a una rutina que havia triat i que havia acabat per devorar-me salvatgement; com un antílop malalt que corre davant una lleona afamada malgrat saber que acabarà sucumbint a les mandíbules mortíferes.

Vaig baixar a la següent parada que s'acostava sense fixar-me tan sols en quina era; això tampoc importava. Allà vaig respirar fons per apaivagar l'angoixa que em consumia mentre esperava que passés un altre autobús. Em vaig enfilar al primer que va passar, era igual quin fos, un altre fet sense importància. Un cop dins vaig mirar enrere i vaig veure com la lleona encara em seguia, però cada cop més lluny. El brunzit del motor de l'autobús anònim em començava a endormiscar, i mentre se'm tancaven els ulls intentava observar la gent que, dreta o asseguda, vivien la seva pròpia rutina dins la línia que coneixien tan bé. N'hi havia que feien cara de felicitat, els ulls brillants i els pòmuls rosats; aquests devien sentir l'alè de la lleona a la nuca però eren prou forts per deslliurar-se'n en qualsevol moment. D'altres en canvi, tenien la mirada perduda i els pòmuls enfonsats; la seva pròpia sang ja corria pels ullals de la felina. Em vaig adormir definitivament. Carrers i més carrers, ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra... endavant, endavant. Fins que alguna cosa em va despertar.

Vaig obrir els ulls sobresaltada tement veure la lleona salivant damunt meu. No, era el conductor de l'autobús que m'avisava que havíem arribat al final de la línia. Em mirava amb certa preocupació, potser m'havia vist la mirada d'antílop moribund. Vaig baixar de l'autobús. No era enlloc però alhora era a tot arreu. No coneixia res del meu voltant però el més important és que no hi havia cap rastre de la lleona; ja no es podria alimentar de la meva rutina perquè l'havia deixada dins l'autobús anònim. Vaig començar a caminar des de la parada on era, mirava tot el que m'envoltava àvida de coses noves: façanes, botigues, somriures... M'anava omplint l'ànima amb tot allò que m'oferia aquell lloc desconegut fins que va ser tan plena que quasi m'esclatava. Em vaig aturar i, mentre veia com el Sol desapareixia del tot, vaig treure el telèfon mòbil per escriure un missatge de text:

Agafa un autobús qualsevol i fes tot el recorregut fins l'última parada. Ens trobarem al final del camí.