dimarts, 17 de setembre de 2013

Salvatjades

Benvinguts a una nova entrega de Quines cases!, el programa que es cola a la intimitat de les llars dels nostres espectadors per descobrir-ne tots els detalls. El programa d'avui és molt especial perquè estem d'aniversari: hem arribat a la casa número 500! Hem volgut que aquesta casa fos especial i per això hem escollit un xalet amb molta personalitat, propietat d'el senyor Lleó Dalmases. Ell serà l'amfitrió que ens guiarà pel seu habitacle de 1500m2 distribuïts en dos pisos i un ampli jardí amb piscina. El senyor Dalmases ens explica que fa quinze anys, quan va acabar la Gran Revolució Animal, va abandonar definitivament el seu antic pis de Barcelona —un pis petit, brut i fosc que compartia amb altres companys— i es va instal·lar a Sitges en aquest magnífic xalet, que va quedar buit després de l'expulsió dels humans. Aquesta casa tan elegant és molt acollidora per dins, amb habitacions àmplies, una gran llar de foc i una decoració molt personal que, ens explica en Lleó, ha dissenyat ell mateix. Entrem doncs en aquesta casa i anem a descobrir què s'amaga darrere les seves portes.

L'interior està decorat amb un estil barroc i pompós: mobles de fusta noble molt treballada, quadres amb marcs esplèndids, llums de peu de ferro forjat, làmpades de cristall penjades al sostre... Una opulència que embriaga els sentits dels visitants. Però el que més ens crida l'atenció per la seva abundància són els bustos dissecats de diferents humans, trofeus de caça, sens dubte. Senyor Dalmases, expliqui'ns què són tots aquests caps que exhibeix a les parets de casa seva: 

—Oh! No em tractis de vostè, que em fas sentir vell! A veure... Després de triomfar durant la Revolució em vaig aficionar enormement a la caça i he fet força viatges per aconseguir exemplars dignes de veure. Els vaig exposant per tots els racons del xalet i em porten records dels llocs que he visitat. Acompanyeu-me i us explicaré la història de cadascun d'ells. Aquí al rebedor podeu contemplar un bonic exemplar de femella jove. La vaig trobar en una discoteca una nit que vaig sortir d'exploració per la ciutat. La veieu amb l'aspecte que tenia aquella nit, amb maquillatge als ulls i a la boca i un tint especial als cabells que fa que tinguin aquest color daurat brillant. El pentinat el vaig haver de refer inspirant-me en la moda actual dels joves perquè durant la cacera es va fer malbé tot. No trobeu que aquesta joveneta fa goig aquí al rebedor? Dóna la benvinguda a tots els visitants!

És molt bonica, sí. Des del rebedor passem al gran saló principal presidit per una llar de foc majestuosa i una gran taula que, de ben segur, ha acollit banquets fabulosos. Què me'n dius, Lleó?:

—Sí senyor! Aquest saló ha sigut testimoni d'àpats suculents amb els meus bons amics en Tigre Agramunt, la Lleona Sallent, la Hiena Schroeder, en Guepard Valls i d'altres convidats il·lustres i antics companys de la Revolució. M'agrada envoltar-me d'amistats que comparteixen el meu gust per la caça. Al saló principal hi tinc els humans dels quals estic més orgullós. Van ser caceres difícils, ja ho crec! Fixeu-vos amb el magnífic bust de damunt de la llar de foc: és una femella d'edat molt avançada i forma part de la reialesa. La vaig capturar durant un viatge a Anglaterra. El dia de la seva cacera va ser molt dur perquè aquest tipus d'humans encara estan molt protegits i per aconseguir-ne un s'han de córrer molts riscos. Però amb esforç i perseverança la vaig poder caçar i ara llueix amb tot el seu esplendor al meu saló. Aquesta corona que porta i les joies tenen un valor incalculable!

Certament és un exemplar esplèndid en tots els sentits! Però veig que encara n'hi tens un altre, de bust, en aquest gran saló. Què ens en pots explicar?:

—Aquesta humà, un mascle adult, forma part d'una espècie anomenada polític. Se'n troben molts i en molts àmbits diferents, però també són difícils de caçar perquè es deixen veure poc i quan ho fan sempre són aparicions fugaces. Són ràpids i s'escapen de seguida quan detecten algun soroll estrany; s'ha de ser molt bon caçador per tenir-ne un com aquest!

Ens acabes de demostrar, doncs, que ets un gran caçador i que tens molt bon ull per a escollir les preses. Seguim descobrint els racons de casa teva i passem a la següent habitació.

—Aquesta és la sala d'estar, amb el billar, el moble bar i aquestes butaques de pell tan còmodes de les quals us parlaré després. Se'm va acudir que havia de tenir un lloc on exhibir els trofeus de caça més exòtics i aquesta saleta em va semblar el lloc més adequat. Aquí podeu veure un exemplar deliciós que vaig caçar durant un viatge al Japó. És una femella jove d'una bellesa exquisida. La pell pintada de blanc com la neu, els llavis d'aquest color vermell encès, els ullets foscos i l'elaborat pentinat... No em direu que no és fantàstica! Allà al Japó l'anomenen geisha i és una espècie molt delicada i difícil de trobar. No està a l'abast de tothom! 

»Damunt del moble bar hi ha el cap d'un mascle de monjo budista que vaig caçar durant un viatge al Tibet, un lloc fascinant per l'espiritualitat que s'hi respira. Vaig voler emportar-me una mica d'aquesta espiritualitat concentrada en el bust pelat del monjo. La cacera va ser força senzilla perquè aquests humans són pacífics i acollidors, i va ser fàcil atreure'n un per capturar-lo. Quan tinc un dia molt estressant vinc aquí i em quedo observant-lo una estona; em transmet molta pau. I per últim, les butaques, com us deia abans. Estan fetes amb l'autèntica i magnífica pell negra i brillant d'un mascle africà autòcton. La pell d'aquests exemplars és molt exclusiva i especial: no és com la geisha, que té la pell pintada, sinó que aquesta espècie té la pell negra de manera natural. És un luxe poder seure en unes butaques com aquestes! Toca, toca la textura i la suavitat de la pell... Agradable, oi?

I tant! I molt càlida i confortable. Lleó, deixa'm dir-te que estem impressionats amb aquesta col·lecció tan exòtica d'humans caçats arreu del món. I aquestes butaques... realment són d'una qualitat excel·lent.

—Doncs encara no ho heu vist tot! Acompanyeu-me a la meva habitació, allà us ensenyaré un exemplar de cos sencer molt sorprenent.

Passem per un passadís ample ple de quadres i arribem a l'habitació on hi veiem un llit enorme amb columnes de fusta i cortinatges de vellut verd. Aquí tenim l'exemplar del que ens parlaves. Com és que en comptes d'un bust, aquest és un humà de cos sencer?:

—Aquesta femella la vaig voler conservar de cos sencer perquè aparentment sembla una cosa però n'és una de ben diferent. Quan la vaig caçar em pensava que era un exemplar jove però quan m'hi vaig fixar bé em vaig adonar que, de fet, era una femella adulta força gran. Fixeu-vos en la cara, per exemple. Els llavis són més grossos del normal i els pòmuls estan una mica alçats. Sota els ulls s'hi veuen unes petites marques, senyal que hi ha hagut alguna mena de manipulació, i la pell de la cara en general està tota estirada; ja es veu que no és natural. Però encara n'hi ha més! Si mirem el pectoral és ben clar que tampoc és natural i que alguna intervenció ha fet que tingui un aspecte molt més juvenil i perfecte del que hauria de tenir a la seva edat. A la panxa, a les cuixes... per tot el cos hi ha indicis de manipulació que han convertit una humana gran en una d'aparença més jove. Ara estic investigant el perquè d'aquestes intervencions, la veritat és que em tenen ben capficat!

Ja tenim ganes que en treguis l'aigua clara, doncs! És ben curiós el cas d'aquesta humana, però els humans són tan estranys que d'ells ens en podem esperar qualsevol cosa. Cap on anem ara?

—Us ensenyaré unes curiositats que tinc al despatx. Seguiu-me.

Pugem al segon pis on uns grans finestrals omplen de llum les estances i entrem al despatx.

—Mireu quina meravella! Aquí hi tinc peces soltes d'humans molt peculiars. Són trossets d'una espècie que es decora parts del cos amb tot tipus de dibuixos permanents. Podeu veure el peu d'una humana amb flors dibuixades, els braços d'un mateix humà plens d'inscripcions i dibuixos que estic desxifrant, i el més espectacular que tinc: una esquena sencera amb una pintura extraordinària d'un escenari natural amb dibuixos d'animals. Realment fascinant! Tatuatges, en diuen.

Doncs sí, són peces molt curioses que ens ensenyen com és la vida d'alguns d'aquests humans. Però aquí veiem un exemplar una mica... compromès.

—Sé que molts no ho aprovaran però els que tinguin gust per la caça i els objectes de luxe sabran apreciar aquesta peça tan delicada. Com veieu és un exemplar petit, concretament una cria femella. Vaig voler conservar-la de cos sencer per veure les dimensions reduïdes de les cries d'humans. Si podeu fer un pla detallat amb la càmera veureu que les dentetes d'aquesta cria són diferents de les dels adults; sembla que aquestes són les primeres dents que els surten i a una edat més avançada les canvien per unes de més fortes.

I quina edat calcules que té aquesta cria?:

—No n'estic massa segur, però deu rondar els 4 o 5 anys. La pell també és més tendra i suau i aquest exemplar en concret té una bonica cabellera vermella que no és gaire habitual en altres exemplars humans. Potser sí que caçar una cria és èticament qüestionable, però no me'n vaig poder estar!

Veient de prop l'exemplar t'entenem perfectament, Lleó... Acabarem la visita al teu magnífic xalet sortint al jardí. És molt gran i tens la gespa molt ben cuidada, sembla un lloc molt agradable per reposar i passejar.

—Ah... No hi ha res millor que una becaina sota l'ombra d'una acàcia en un dia calorós! Em vaig fer plantar uns quants d'aquests arbres per tot el jardí per relaxar-me a la seva ombra i també per enfilar-m'hi; és tan divertit grimpar pels arbres! I la piscina... Un petit luxe que m'he permès per remullar-m'hi de tant en quant. Però abans no marxeu deixeu-me que us ensenyi els últims trofeus que tinc aquí al jardí. Trobo que aquí a l'ombra de les acàcies hi fan prou bonic, mireu... Són exemplars humans afectats per alguna mena de malaltia que els impedeix créixer fins a la mida dels adults. Buscant informació sobre aquestes espècies he trobat que els anomenen nans. Què us semblen? A mi aquesta parelleta de nans, un mascle i una femella, em resulten d'allò més entranyables! I més enllà hi tinc un altre mascle, prop del porxo del xalet, que ens fa companyia quan fem sopars a la fresca.

Lleó, acabem aquí la visita; moltes gràcies per ensenyar-nos casa teva i sobretot els magnífics trofeus de caça. Esperem que ampliïs la col·lecció ben aviat i ens ensenyis més exemplars humans tan extraordinaris com els que hem vist avui.

—Gràcies a tu, Voltor! I ja sabeu que teniu les portes de casa meva obertes sempre que ho vulgueu. Fins la pròxima!

3 comentaris:

  1. Genial !!! Una autèntica animalada, digne dels pitjors humans.

    ResponSuprimeix
  2. Oh! M'agrada el canvi de to d'aquest relat :)
    Es nota l'influéncia de AHS Asylum, ;) Els horrors de la mà dels humans resulten menys esgarrifosos que els que ens puguin produir altres espècies, pero no es així.

    ResponSuprimeix
  3. Suposo que alguna cosa d'AHS Asylum hi deu haver, jejeje!! Però la inspiració per aquest relat va ser el programa ¡Vaya casas!. La setmana passada ensenyaven alegrement una casa plena de caps d'animals dissecats i ho vaig trobar horrorós. Llavors vaig pensar què passaria si fos al revés. La cacera és horrible, es miri com es miri.

    ResponSuprimeix

Ara us toca a vosaltres. Què us ha semblat?