dimecres, 21 de setembre del 2011

Saber-se mort

Després d'haver llegit Les Benignes, de Jonathan Littel, i d'haver vist la pel·lícula Stalingrad.


Ja res em feia reaccionar, no sentia res, no em sobresaltava per res; estava completament aïllat en mi mateix, era incapaç de prestar atenció als qui em parlaven, quasi podia sentir el fluir de la sang per les venes moribundes de tant abstret com estava. Els bombardejos, cada cop més repetitius, havien deixat de causar-me el terror que em feien sentir quan vaig arribar. Ara ja tot m'era igual. Pressentia, sabia amb una certesa esfereïdora que aquella ciutat enrunada seria la meva tomba i que no hi tindria cap làpida de marbre fred amb el meu nom; ni una sola flor. Les comunicacions estaven absolutament tallades i no ens podíem escapar, de la mateixa manera que ningú podia entrar a ajudar-nos; estàvem empresonats al mateix Infern.

Un dia allà no tenia ni principi ni fi, no hi havia avui ni ahir, i per descomptat no hi havia demà. La neu queia implacable tot cobrint les cendres, les runes i els cossos mutilats dels soldats morts o agonitzant per culpa de les bombes i del fred. El cel era gris tot el dia, tapat per una barreja de núvols, fum i pols que impregnava l'aire d'una olor acre, malaltissa i sufocant. Les hores passaven interminables, els minuts mateixos feien l'efecte de ser tan llarg com les hores; tot era etern, el nostre patiment també. No podia fer res, no tenia esma ni força. Havia perdut el compte dels dies que feia que no menjava res consistent. De tan en quan ens arribava un tros de pa sec i si estàvem de sort, fins i tot una ceba. La desnutrició era severa i el fred glacial que tallava la pell l'empitjorava; no teníem gaires parracs per abrigar-nos.

De fet, tot i que m'hi sentia, no estava sol. Érem tota una colla de soldats arraulits dins un tros d'edifici mig esfondrat. Però ningú no parlava i ningú no es movia, esperàvem pacientment que una de les bombes caigués per fi sobre nostre i acabés amb aquell malson quasi irreal. Jo estava malalt, notava la febre que em bullia al cap, als ossos adolorits; suava perquè cremava per dins però tremolava de fred perquè em gelava per fora. El sol fet d'aixecar-me per sortir un moment a fora a fer les meves necessitats ja era un calvari, no m'aguantava dret.

Com havia arribat a Stalingrad? Com havia arribat a aquella situació? Sobrevivia aferrat a un fil de vida tan dèbil que es podia trencar en qualsevol moment, i així ho esperava perquè per viure com ho fèiem a Stalingrad, era preferible morir. Jo no ho havia demanat, ni tan sols ho havia previst, però un dia vaig pujar a un tren que no tenia vies de retorn, com els que es dirigien als camps de concentració. I tot per haver fet massa bé la meva feina, per no haver dit als superiors allò que ells volien sentir, però malgrat tot, haver dit la veritat; per haver presentat uns informes negatius que els superiors no acceptaven i no es creien. Només per culpa d'unes quantes paraules certes però equivocades ara m'estava consumint lentament a Stalingrad amb els meus companys. M'anava desnodrint, deshidratant, emmalaltint, glaçant... morint. Ens havien condemnat a l'exili, ens havien enviat a un lloc d'on sabien que no en sortia ningú amb vida. El més trist és que nosaltres també ho sabíem però no vam poder fer res per evitar ser condemnats d'aquesta manera tan vil. M'havia convertit en un home sense ànima, era la carcassa buida d'un home mort.