Senzill, impertortbable, etern.
Ben arrelat a la terra ferma creix un pi jove, ufanós i amb unes ganes boges de viure. Les seves agulles creixen fortes dia rere dia i agraeixen l’aigua de la pluja que de tan en tan les besa dolçament i amb insistència. Al voltant del seu tronc robust hi corren nens jugant i rient, gaudint de l’ombra que els ofereix durant els calorosos dies d’estiu. El pi s’alça cap al cel, observant el blau etern i els núvols que llisquen mutables i tranquils. Però s’acosta la nit i els nens ja han marxat; les seves rialles s’han esvanit amb el capvespre i la calma s’apodera dels voltants i també del pi. És llavors quan surt la Lluna, plena aquesta nit, i cada branca, cada agulla del pi queda banyada per la llum de plata, pàl·lida, freda i encisadora.
La Lluna al cel, distant però sempre vigilant, cada nit del món observa el pi aferrat a terra i allargant-se alhora cap al cel per tocar amb la punta d’una de les seves agulles el rostre trist de l’esfera d’argent. Cada nit s’observen però mai es toquen, cada nit es parlen la Lluna i el pi sense pronunciar paraula, només amb la llum que els uneix. Però passaran els anys i el pi morirà després d’una llarga vida observant la Lluna. Llavors ella, plorant la mort del pi, seguirà banyant de plata la terra que havia ocupat, perseverant i insistent, recordant-lo.
